L’aliança entre la Pèrsia safàvida i la monarquia hispànica:
Fou una possibilitat real?
Marc Morató-Aragonés
Les relacions d’Europa amb el món persa són
tan antigues que les podem remuntar fins i tot abans de les Guerres Mèdiques
que havien enfrontat les ciutats-estat gregues amb l’imperi Aquemènida al segle
IV a. C. D’aquest episodi podem entendre que no sempre foren bones, però van
perviure al llarg dels segles pel fet que l’actual Iran es trobaria a mig camí
entre Europa i Extrem Orient, en l’anomenada ruta de la seda.
Fora dels antics tractats grecs, l’Europa
cristiana, quan mirava cap a Iran, pensava erròniament que en aquelles terres s’hi
devia trobar el mític Regne del Preste Joan, personatge llegendari (popular entre els segles XII i XVII com a símbol
de la universalitat de l’església cristiana) que va esperonar les expedicions a
Àsia. Tot i que és cert que hi vivien nombroses comunitats cristianes de
tradicions molt diferents, i per tant esperava trobar-hi aliats contra els
regnes musulmans que l’assetjaven a la Mediterrània.
En època moderna, emmarcades en la complicada
teranyina d’aliances a múltiples bandes entre les potències europees i el
papat, els contactes diplomàtics entre la monarquia hispànica dels Habsburg i
els perses safàvides generaran tota una sèrie de textos referents al món persa[1].
Sovint l’origen d’aquesta propaganda es trobava en la mateixa Cort (“Historia de la guerra entre turcos y
persianos”, dedicada al secretari Juan de Idiázquez), alimentant l’interès
per enviar més ambaixades al xah. L’any 1618 es lloava públicament a Madrid
l’actuació persa en relació a la guerra amb el turc.
Per la banda persa, a l’igual que entre els europeus, es tenia poca
informació de l’altre i sovint aquesta era fragmentada. La primera crònica
persa on apareixen els conceptes “Farang” i “Farangestan” per a referir-se als
estats europeus és la de l’historiador Hassan Rumlu, que menciona el nom de Don
Sebastin (el controvertit rei de Portugal Sebastià I) com a rei dels “farangi”
(francs) amb presència a Ormuz. Amb el xah Abbas I el Gran els contactes amb
Europa augmentaran i a la vegada la informació que es té dels seus regnes[2].
Els primers contactes
L’any 1507 es donava
el primer contacte entre portuguesos i perses quan els europeus haurien vorejat
el continent Africà i arribat al Golf Pèrsic amb l’objectiu d’accedir al mercat
entre orient i occident, fins al moment controlat per l’Imperi Otomà degut a la
seva posició central privilegiada. No arribaren els portuguesos com a simples
mercaders, més aviat pretenien monopolitzar aquesta nova ruta seguint un
ambiciós pla d’acció dissenyat per l’almirall i conqueridor Alfonso de
Albuquerque, el primer pas del qual era apoderar-se de l’illeta de Gerun i
establir un capitania a Ormuz.
El rei d’Ormuz, vassall tradicional de l’imperi persa, no tingué
inconvenient en cedir part de la seva sobirania als nous actors polítics del
Golf Pèrsic i els únics amb capacitat d’enfrontar-se a la potencia militar
turca. No ho va veure així el xah Ismail, sobirà de l’imperi persa i cap de
l’ordre safàvida[3].
El xah era un governant enèrgic i carismàtic, la
popularitat del qual s’incrementava amb cada victòria militar sobre els enemics
exteriors; havia pogut assumir la corona persa el 1501 a Tabriz gràcies al suport
de les tribus turques d’Anatòlia i a una intensa campanya propagandística amb
molts elements religiosos. Malauradament per als perses, no tenien una força
naval capaç de competir amb la portuguesa i, arran de la derrota davant els
turcs al camp de batalla de Txaldiran el 1514[4],
no pogueren impedir l’ocupació de Bahrein pels portuguesos.
Conscient de la necessitat d’establir una aliança envers l’enemic comú,
el 1523 escriu el xah Ismail una carta en llatí a l’emperador Carles demanant
que posin fi a les rivalitats internes de la cristiandat. L’emperador trigarà a
fer arribar la resposta, el 1529, responent amb termes amistosos a les
propostes del xah i explicant la dificultat d’una entesa amb els altres regnes
cristians donat que francesos i anglesos pactaven amb els turcs. Dissortadament
per als seus interessos, la carta arribà a Tabriz quan feia cinc anys que havia
mort el xah i s’havia iniciat una època de lluites internes entre les diferents
tribus turques al voltant de l’únic fill d’Ismail, Tahmasp.
A l’imperi s’enfrontaven dues grans faccions: els
turcs i els tadjiks. Els primers eren el fonament militar del xah, els que
l’havien portat al poder i els que havien lluitat les seves guerres. Els
tadjiks per la seva banda controlaven l’administració, doncs ja ho havien fet
abans amb els mongols i amb els timúrides. Sovint el xah tractava de limitar la
influència de la facció turca promovent elements tadjiks en el govern, encara
que sovint aquestes temptatives acabaven amb la mort del tadjik.
Fins al 1533 Tahmasp no té prou força com per a imposar-se a les tribus
turques, desencadenant una ferotge repressió que provocarà l’emigració d’alguns
elements rebels al costat de l’imperi otomà, que començarà un període
d’invasions del territori persa.
Les tàctiques de terra cremada emprades pel xah donaran els seus
resultats, arribant a un tractat just entre les dues potències conegut com el
Tractat d’Amasya (1555) pel qual el xah i el soldà otomà es repartien les
terres caucàsiques en zones d’influència. Seran les incursions safàvides a Geòrgia
les que donaran lloc, arran d’un episodi de presa d’ostatges de família noble, a
un nou grup de poder dins l’imperi persa, els ghulam[5].
Tahmasp i sobretot el seu nét Abbas promocionen al govern i a l’exèrcit a
elements d’origen caucàsic pel fet que, trobant-se tan lluny de la seva àrea
d’influència, només poden ser fidels als interessos de la corona[6].
Després de
Lepant
Mentre el xah arribava a una pau duradora amb els
otomans, la cristiandat encapçalada pel Papa i pel monarca castellà Felip II
formava una Lliga Santa amb l’objectiu de posar fi a l’expansionisme otomà a la
mediterrània. La victòria de la Lliga Santa a Lepant (1571) anima el Papa Pius
V a contactar amb el xah de Pèrsia a fi d’atacar els otomans simultàniament.
Les cartes del Papa i de bona part dels monarques de la Lliga són confiades al rei
portuguès Sebastià, que s’encarrega de fer-les arribar al xah des de la base
d’Ormuz. Tot i l’interès de Felip II per establir una aliança estable amb
Pèrsia, les necessitats polítiques a Europa l’obliguen a signar la pau amb els
otomans.
Quan el 1582 Felip II signa les Capitulacions de Tomar, annexa als seus
dominis l’imperi portuguès i d’aquesta manera assumeix una font d’oportunitats
i de problemes. Conscient de la recança dels portuguesos cap al govern
castellà, Felip II accepta en les Capitulacions que qualsevol innovació
administrativa o legislativa en les possessions portugueses d’ultramar hauria
de passar per les seves Corts o pel Consell de Portugal, de manera que
conservessin la seva autonomia.
La diplomàcia pontifícia tornarà a mobilitzar-se en
ple l’any 1588 quan els arriben informes de la debilitat dels otomans i de la possibilitat
d’afegir moscovites i perses a una gran aliança. Dins la política de contenció
sobre l’imperi otomà de la monarquia hispànica, l’aliança amb Pèrsia permetia
atacar el turc pel flanc oriental i guardar les possessions portugueses a
l’Índic, amenaçades per anglesos i holandesos, però Felip II esta ocupat amb
els preparatius de la Gran Armada
(coneguda posteriorment com l’Armada Invencible) i es manté al marge mentre
aconsella excloure França de la
Lliga.
En aquest any 1588 arriba al poder Abbas en un cop d’estat de les
tribus turques contra el seu pare, desprès d’anys caòtics i de guerra civil. Res
no quedava del tresor de Tahmasp per al profit del nou xah, que es veu obligat
a acceptar les conquestes fetes pels otomans i a concentrar els seus esforços
inicials en reorganitzar el regne. És a Abbas a qui es deu la modernització de
l’exèrcit i l’adveniment a primer fila dels ghulam[7].
Inicis d’una
estratègia comuna i problemes entre els associats
Després de derrotar els seus enemics uzbeks, Abbas es
troba en una situació favorable per lluitar contra els turcs, i és en aquest
precís moment quan arriben a la seva cort uns aventurers anglesos que tindran
gran transcendència: els germans Sherley.
Súbdits d’Elisabet d’Anglaterra, una de les majors enemigues del
monarca hispànic, els Sherley havien estat, a més, pirates. Comprenent que ser
els impulsors d’una coalició entre la cristiandat i el xah Abbas els pot fer
molt rics, contacten amb un frare portuguès de l’ordre dels agustinians,
Nicolas de Melo, i junts planegen fer-se passar per ambaixadors del rei Felip.
El xah Abbas s’entusiasma amb el projecte i envia el 1599 una delegació
cap a occident amb cartes per al duc de Moscòvia, el rei de Polònia,
l’emperador alemany, la reina d’Anglaterra, el rei d’Escòcia, el de França, el
de Castella, la senyoria de Venècia i el Papa. Abbas proposava un atac cristià
per Hongria i un de persa dirigit a Bagdad amb unes forces de 60000 mosqueters
i altres tants genets, a més de demanar l’intercanvi d’ambaixadors i
comprometre’s a no signar la pau per separat amb els otomans.
Però el que Sherley no ha dit en cap moment és que les diferències
entre els regnes europeus no són només de caire polític i territorial, i que hi ha un sisme religiós dins la
cristiandat, un fet al que tant els europeus com els perses hi donaven una
importància primordial. Cal senyalar que moltes de les ambaixades castellanes a
Pèrsia tingueren una important participació d’ordres religioses, per les quals
la conversió d’ànimes era una prioritat.
El viatge de la delegació serà molt conflictiu ja que Anthony Sherley
s’enfrontarà pel lideratge de la mateixa amb el noble persa assignat pel xah,
el qual acusarà Sherley de robar part dels regals que el monarca persa hauria
enviat als dirigents cristians. En arribar a Roma, el Papa hi haurà de posar
pau i els rebrà per separat.
La corona hispànica té
noticies de la delegació molt abans de que aquesta trepitgi les terres de
l’imperi alemany, i en bona mesura la seva disposició amb els motius de
l’ambaixada dependrà de la reacció que hi tingui l’emperador, parent del
monarca castellà Felip III.
Els interessos de la monarquia hispànica eren contradictoris pel que fa
a les propostes del xah; interessava per una banda que l’imperi otomà fos
atacat i que les possessions hispàniques al Golf Pèrsic romanguessin fora de
perill, però per l’altra acceptar un acord conjunt suposava obrir a altres potències
cristianes el mercat persa del qual tenien el monopoli. A tot això les ordres
religioses apostaven a favor d’una aliança, pensant que així tindrien permís
del xah per a predicar el catolicisme pel seu imperi. El xah era conscient de
la forta influència d’aquestes ordres i les animava a instal·lar-se a la
capital Isfahan per tal de tenir a través d’elles un contacte més proper amb
les minories cristianes de l’imperi. Feia circular també rumors d’una
hipotètica conversió al cristianisme, cosa que engrescava molt als predicadors.
Donada la situació, el Consell d’Estat reunit a Valladolid accedí a les
propostes perses i manà al Capità d’Ormuz de mantenir bones relacions amb els
súbdits del xah.
Tanmateix no triguen a
sorgir problemes entre les monarquies com a conseqüència dels enfrontaments
regionals entre la capitania d’Ormuz i el virrei de Xiraz, el ghulam
Allah-verdi Khan. Quan el regne de Lar (regió de
Laristan) estat coixí entre els safàvides i Ormuz, comença a posar problemes
a la circulació de caravanes, Allah-verdi l’envaeix el 1602 i sota el pretext
que haurien estat els portuguesos els promotors de diverses revoltes a la
regió, s’apoderen a traïció de Bahrein. El capità d’Ormuz prepara una flota per
recuperar l’illa, i en resposta Allah-verdi posa setge una altra fortalesa
portuguesa, la de Comoran. Finalment la intervenció dels ambaixadors evita
l’agreujament del conflicte, deposant ambdós bàndols les armes.
Luis Pereira Lacerda, l’ambaixador del monarca castellà, arriba a
Isfahan el 1604 amb dues missions primordials: recuperar Bahrein, que encara és
a mans del virrei de Xiraz, i convèncer Abbas de seguir la guerra amb els
otomans. Abbas es nega a retornar Bahrein, al·legant els seus drets històrics,
però accedeix a continuar la guerra contra el soldà, ja que fins al moment els
seus èxits han estat espectaculars, arribant les tropes safàvides a recuperar
tots els territoris perduts i a expandir-se fins a Bagdad.
El tractat de pau de
Zsitvatorok (1607) entre l’emperador alemany i el soldà enfurismà el xah Abbas,
qui a més sap de la poca disposició de Felip III d’entrar en conflicte obert amb
els otomans. Però el xah no només esperava forces militars de la monarquia
hispànica, ja que d’altra banda tenia un gran interès en donar sortida a la
seda persa en el mercat europeu.
El paper de les
missions religioses
Van ser les ordres religioses enviades a Pèrsia les
principals responsables de les negociacions entre les dues monarquies. Però el
seu paper serà en certa manera contradictori i fins i tot contraproduent.
Antonio de Gouvea explica que, havent el xah conquerit Khorasan als
uzbeks, li va explicar que tant el duc de Moscòvia com l’emperador Rodolf
s’havien aixecat contra el turc i que no trigarien a sumar-se els altres
prínceps cristians, entre ells Felip III, el més temut. Complagut amb les
paraules del frare, li assegura que la seva intenció és declarar la guerra al
turc com abans millor i l’impressiona amb el seu coneixement del cristianisme.
Però tot i ser útils per a la comunicació entre els
dos sobirans, sovint les ordres religioses donaren una pèssima visió al xah a
causa de les seves discòrdies. L’entusiasme que havia demostrat l’ambaixador
Francisco de Costa per les campanyes militars d’Abbas mogueren el Papa a
reemplaçar-lo el 1601 per una missió de carmelites castellans que no agradarà
gens els agustins portuguesos. Unes diferències entre les ordres de les quals
el xah se n’assabentarà i contribuirà a empitjorar la imatge que tenia d’una
cristiandat ja de per sí convulsa degut a l’enfrontament entre catòlics i protestants.
A la cort de Valladolid els preferits eren els jesuïtes, però
l’arquebisbe de Goa, Alejo de Meneses, era agustinià i només promovia gent de
la seva ordre. El 1602 formaven el primer convent catòlic de Pèrsia, esdevenint
una mena d’ambaixada a Isfahan i el 1607 per ordre del rei dos agustinians
assitien el xah en els seus viatges: Antonio de Gouvea i Guillermo de San
Agustín, als quals s’uniria després Melchor de los Angeles amb l’objectiu de
convèncer al xah de continuar la guerra i de les accions que feia la monarquia.
Paral·lelament, Climent VIII opta per deixar de confiar en els portuguesos i
encarrega una nova missió als pares carmelites descalços. Són comissionats el
1603 els italians Juan de la
Asunción i Pablo de Jesús María, i tres espanyols: Juan de
San Elíseo, Vicente de San Francisco i el sergent major de Flandes Francisco
Riodolid de Peralta.
En tornar el 1608 a
Roma, Pablo de Jesús Maria aconsellava a Felip III que posés d’ambaixador
permanent algú que no fos portuguès, al.legant que els agustins destorbaven les
missions i que un castellà faria moltes més conversions.
Aviat i com a conseqüència de la pau de Zsitvatorok, la tolerància
mostrada pel xah cap a les ordres religioses instal·lades a Isfahan s’esfuma,
sobretot pel fet que el catolicisme començava a competir amb l’autoritat
espiritual del xah, i personatges rellevants com el patriarca armeni d’Isfahan
feien acte d’obediència al Papa Pau V[8].
Deteriorament i
fi de les relacions
Sherley aconsellà el 1604 a la monarquia
hispànica una acció sobre l’illa de Xipre en la qual bastarien les galeres de
Gènova, Nàpols, Sicília i Malta, que interceptaria el comerç entre
Constantinoble i Alexandría en un moment molt delicat pels turcs, que acabaven
de perdre Nauan el 1603 (prop de Babilònia) a mans perses, un gest que havia
d’acontentar el xah Abbas i mantenir en peus el projecte d’aliança.
El 1611 Robert Sherley insisteix a Valladolid en el projecte de Xipre,
però un cop més és ignorat per la
Cort i d’això se’n faria ressó el xah.
Anthony Sherley proposa el 1607 un ambiciós projecte comercial que
pretenia desviar el comerç de la seda persa d’Alep a Ormuz, beneficiant a
Portugal i perjudicant a Venècia i França. Entenia l’anglès que Abbas tenia més
interès en el comerç que en la guerra, pero la Cort no hi estava gaire
interessada tot i els aparents beneficis que portaria el projecte, doncs el
sistema impositiu d’Ormuz ja era molt lucratiu i no interessava que altres
europeus amenacessin el seu monopoli. A més, centralitzar les sedes a Ormuz
requeriria uns preus molt competitius que la ruta d’Àfrica no podia garantir;
d’altra banda caldria bloquejar el mar Roig per a protegir el monopoli.
La monarquia hispànica és conscient de la precària situació
en la qual es troben les seves possessions al Golf Pèrsic i procura mantenir
les bones relacions amb els safàvides, sent la qüestió turca secundària en
comparació amb el risc que suposaria perdre el xah com aliat a la zona, així
que presten un ajut més actiu als enemics politics dels otomans com els rebels
de Maina (1614), si bé aquestes demostracions no evitaran intromissions perses
al Golf.
El 1619 l’ambaixador Don Garcia de Silva i Figueroa és
rebut a Isfahan desprès d’un llarg periple. Demana al xah el retorn de Bahrein
i dels territoris continentals d’Ormuz, i demana l’expulsió de la Companyia anglesa de les
Indies Orientals, rival dels portuguesos en la lluita pel domini comercial.
L’ambaixador torna a casa sense obtenir cap concessió del xah,
motivant els esquadrons d’Ormuz a enfrontar-se pel seu compte amb la companyia
anglesa, la qual els derrota el 1621. Imam Qoli Khan, fill d’Allah-verdi,
estableix una aliança amb els anglesos i conquereix Ormuz l’any següent. Els portuguesos no renunciaran tan fàcilment
a la seva fortalesa del Golf Pèrsic i faran diverses temptatives fallides fins
que el 1625 assumeixen la impossibilitat de portar-ho a la pràctica i es
retiren a Muscat (Oman), apartats definitivament de la política regional.
Així, la lluita pel control del golf pèrsic es disputarà
entre anglesos i holandesos en gran part per la seva superioritat naval, i la
monarquia hispànica quedarà, a mitjans del segle XVII, allunyada de qualsevol projecte al costat dels safàvides,
el seu pes decau i queda rellegada a una posició internacional secundària.
[1] El 1586 arriben a la
península ibèrica històries de les batalles entre turcs i perses; el poeta
castellà Andrés Flores escriu poemes en favor dels perses. Quatre anys més tard
l’historiador Antonio Herrera de Tordesillas tradueix l’obra de Juan Tomás
Minadoi “Historia de la guerra entre turcos y persianos” (1587) que narra les
batalles succeïdes entre 1576 i 1585
[2] L’historiador Eskandar Bayg Monshi considerà el Papa el rei més gran
de Farangestan i la seva superioritat vers els altres regnes cristians, com
Namse (Àustria), Faranse (França), Volandis (Holanda) i Englis (Anglaterra)
entre altres.
[4] Una derrota que s’explicaria per la incapacitat de les tropes del xah
d’adaptar-se a l’ús de les armes de foc.
[7] Un d’ells, Allah-verdi Khan, fou com a comandant en cap de l’exèrcit
el segon home més poderós de l’imperi.
[8] Els armenis eren la minoria cristiana més nombrosa i des de principis
d’aquest segle eren forçats a emigrar des del Càucas al nou barri d’Isfahan de
Nova Julfa. El xah permeté el contacte amb els missioners catòlics amb l’idea
que així els armenis no dependrien del patriarcat de Constantinoble (ignorant
que aquests tenien el seu propi patriarcat). La divisió física de la comunitat
armènia porta al cisma, per una banda el patriarca David IV a Nova Julfa i per
l’altra Melchisedec a Ectmiazin. El cismàtic David fa acte d’obediència al papa
Pau V a Isfahan (1607) davant els agustins, però la cerimònia no arriba a ser
confirmada pel xah
Bibliografia:
El imperio luso-español y la persia safàvida. Tomo I (1582-1605). Luis Gil Fernández. Fundación universitaria española. Madrid. 2006
Iran and the world in the safavid age. Willem Floor, Edmund Herzig. I.B. Tauris. Londres. 2012
Relaciones diplomáticas entre la Persia safávida y la España de Felipe III: el caso de la primera embajada. Nazanin Mehrad. Librosdelacorte.es (núm.4). 2012. Pág. 22-47
Persia en la acción conjunta del Papado y la Monarquía Hispanica. Aproximación a la actuación de la Compañia de Jesús (1549-1649). Enrique García Hernán. Hispania Sacra (núm. 62) 2010. Pág. 213-241
La monarquía de Felipe III: Los reinos. (Volumen IV). José Martínez Millán, Maria Antonietta Visceglia. Fundación Mapfre. Madrid. 2008