ENTRE EL RIGOR ACADÈMIC I L'EFÍMERA POÈTICA
Entrevista amb Marc Morató-Aragonès. Iranòleg.
En aquesta entrevista ens desvetlla històries i anècdotes d’un món que ens és molt desconegut, amb lligams insòlits amb la història hispànica i pinzellades de la que ha estat una cultura exquisida.
Z.C. Com vas arribar al món iranià? Què et
va portar a decantar-te per aquesta branca de la història i per aquesta zona
geogràfica?
M.M. El món iranià sempre em va semblar interessant, ja que a la història d'Occident sempre se l'ha presentat com a l'enemic, aquell imperi malèvol amb el qual és impossible l'entesa, fos per raons culturals o pel seu sistema polític. Així, quan jo estava estudiant la carrera d'història, una investigació casual sobre les relacions diplomàtiques dels Habsburg em va conduir a la curiosa història de l'ambaixada persa del xa Abbas a la Cort de Valladolid (1599-1602): de cop i volta, els perses no eren presentats com a enemics sinó com a aliats potencials d'Occident.
Z.C. Parla’ns una mica del panorama
acadèmic amb què et vas trobar i quines particularitats en destacaries.
M.M. Donat que
l'Iran no va ser colonitzat per l'Estat espanyol ni té una tradicional aliança politicocultural
amb Occident, l'interès que ha generat ha estat molt limitat. Únicament, la seva inclusió dins l’anomenat “Eix del Mal” ha servit perquè hi hagi investigadors de política contemporània treballant-hi temes relacionats, sovint sense parar atenció a les fonts perses.
Aquesta és, generalment, la situació a les universitats actualment, i el mateix passava a l'època que em vaig començar a especialitzar. Bona part dels erudits que
conformen la Societat Espanyola d'Iranologia treballen en departaments
universitaris d'Estudis àrabs, on les temàtiques sobre l'Iran són poc
habituals. Dedicar-se només a l'Iranologia és una missió impossible fora dels
països anglosaxons i nord-europeus.
Z.C. Quan vas decidir l’especialitat i en
quin moment vas fer el pas d’anar a estudiar a Teheran?
M.M. Arran de les meves investigacions sobre l'ambaixada persa en el seu pas per Barcelona, vaig decidir marxar una temporada a l'Iran per a millorar el meu coneixement de la llengua persa. Més endavant, durant els estudis de doctorat, ja centrats en la carrera política de Rostam Mirza (un cosí de l'esmentat xa Abbas que acabà exiliat a l'Índia), em vaig instal·lar durant dos anys a Teheran per a investigar les fonts documentals iranianes.
Z.C. De la teva primera experiència
iraniana, què en destacaries? Vas notar més proximitat cultural o social de la
que pensaves o va ser a l’inrevés?
M.M. El que
més recordo va ser l'impacte de trobar-me en una classe de llengua persa, amb
companys iraquians i nord-coreans, seguint la lliçó d'una professora amb vel.
Donada la complicada situació política de l'Iran actual el que inevitablement em va cridar més l'atenció van ser els altres estudiants estrangers que es movien pels cercles acadèmics de Teheran. Per una banda hi havia europeus amb arrels iranians, però per l'altra vaig conèixer iraquians, veneçolans, xinesos i fins i tot nord-coreans. Pel que fa al seu sistema acadèmic, em va sobtar l'alta competitivitat que es respirava als centres públics i el nivell de preparació de molts dels estudiants iranians.
Persones que tenien família a l'Iran ja m'havien dit que la seva gent és molt amable i la seva cultura exquisida; jo mateix l'havia estudiada abans d'anar-hi, però dècades de prejudicis em feien esperar el pitjor. Afortunadament, els millors pronòstics es varen complir: no eren monstres i les diferències culturals eren irrellevants quan els hi podies parlar de tot. El conjunt de la societat em va fer sentir molt ben acollit, més del que mai hagués rebut a Catalunya i, en certa manera, considero que l'experiència m'ha ajudat a ser millor persona.
Z.C. La distància en la percepció del món
hispànic, i fins i tot del món del Magreb, que vas trobar en els estudiants… et
va sobtar?
M.M. La comunitat universitària era plenament conscient de la ubicació de l'Estat espanyol a Europa, i del predomini hegemònic del castellà i el catolicisme al país.
Pel que fa a les classes populars, això no estava tan clar: tots podien citar-me els jugadors més famosos del Barça i del Real Madrid, però poca cosa més a banda que els hi constava que la gent de la península era més oberta que la del nord d'Europa.
Moltes persones al carrer pensaven que l'Islam encara era majoritari a Espanya i que, en certa manera, Al-Àndalus no havia estat destruït pels Reis Catòlics. Fins i tot, uns kurds em van preguntar si era cert que Saladí (al segle XII) havia estat el responsable de la islamització de la península.
_LACMA_1635-40%20(1).jpg){kind=spacer}
Hashim Mirza Rustam Safavi (1569-1641) LACMA 1635-40Z.C. Parla’ns de la teva experiència com a professor d’espanyol mentre seguies els estudis d'especialització a la Universitat de Teheran
M.M. Entre els iranians, independentment de la seva classe social, hi ha una percepció generalitzada que el país no té futur, no tant per la possibilitat d’una nova guerra com per un sistema econòmic en crisi. Així que tots fan grans esforços per aprendre idiomes europeus amb els quals tenen una oportunitat per a emigrar.L'anglès és l'idioma majoritàriament escollit pels estudiants, però n'hi ha que ja tenen uns mínims d'anglès i, degut a la bona fama de l'Estat Espanyol (pel futbol i una major simpatia que els nord-europeus) escullen el castellà com a segona llengua.
La immensa majoria dels meus estudiants de llengua pertanyien a les classes altes de Teheran i eren profundament occidentalòfils. N'hi havia que en practicar el castellà els hi sortia un accent anglès i n'hi havia que se sabien de memòria totes les possessions espanyoles al nord d'Àfrica.
Z.C. Sobre la teva tesi doctoral: com vas
triar el tema? Amb quines dificultats et vas trobar?
M.M. Quan estava fent el màster d'història a
la UPF em van facilitar el Maathir al-Umara (El camí dels emirs), una increïble recopilació de les carreres públiques de
molts nobles a l'imperi mogol de l'Índia, amb la qual vaig poder fer un treball
de final de màster analitzant l'emigració d'iranians a la cerca d'un ofici a la
Cort dels mogols. Una d'aquestes persones emigrades fou Rostam Mirza, la vida
del qual em va semblar de pel·lícula: se salvà in extremis de ser
executat per la mort del xa, la seva mare disfressà els servidors de soldats
per a defensar el seu castell i es convertí en el general de confiança de
l'emperador mogol Jahangir. Després de més tres dècades al servei dels
emperadors mogols, Rostam Mirza fou jubilat i enviat a un palau d'Agra amb una
pensió i més de cinc elefants de regal. En morir Rostam amb més de vuitanta
anys, els funcionaris imperials tractaren de recuperar aquestes propietats,
però seva la vídua les defensà amb dents i ungles, així que l'emperador, en un
dubtós gest de magnanimitat, li va permetre conservar els elefants.
Les principals
dificultats que vaig tenir durant la investigació van ser idiomàtiques; la
immensa majoria de les cròniques perses no han estat traduïdes, ni tan sols al
persa modern. La vida de Rostam Mirza a l'Índia la tenia ben documentada en
fonts traduïdes a l'anglès (Jahangirnama o el mateix Maathir al-Umara),
però la seva joventut era molt més complicada de rastrejar. Afortunadament,
vaig tenir l'oportunitat de conèixer iranians molt amables que em van anar
ajudant amb la investigació i la traducció de determinats paràgrafs de les
cròniques.
Z.C. Després de fer col·laboracions amb
revistes especialitzades i participar en congressos internacionals, quina valoració
fas dels canals de divulgació i de les perspectives de les trobades
amb altres investigadors?
M.M. El món acadèmic pateix d'un cert aïllament respecte a la resta de la societat, un fet que s'aprecia molt a Catalunya, on l'especialització dels acadèmics els fa incomprensibles per a la majoria de la gent i fins i tot per a molts dels seus col·legues.
El tema de la meva tesi doctoral n'és un bon exemple: parlar sobre Rostam Mirza i el regne afganès de Kandahar, fora de l'àmbit estrictament acadèmic no ha de tenir inicialment una gran rebuda; no és sorprenent, doncs aquesta figura tampoc és coneguda a l'Iran, l'Índia o al mateix Afganistan.
Perquè aquests temes arribin a un públic general (un que ja no vol llegir més sobre la Segona Guerra Mundial o les piràmides d'Egipte) cal que els acadèmics anem oferint gradualment contingut divulgatiu sobre aquelles contrades, començant per exemple per l'ambaixada persa a Barcelona o pel regnat de l'iranià Xapur a Badajoz, temes en els quals estic treballant actualment. Les grans revistes d'història difícilment s'arrisquen a entrar en aquests temes, però els petits mitjans online sí que s'hi han anat avenint (com Ab Origine Magazine i Hermes Kalamos)
Pel que fa a les trobades amb altres investigadors, en la majoria dels casos no hi apreciarem grans projectes col·lectius però, de tant en tant, és possible que es doni una cooperació que d'altra manera difícilment hagués estat possible.
Edició bilingüe editada el 2017 per Mehrandish Books, Teheran.Z.C. Iran és un país on la poesia té una
importància cabdal, molt arrelada i viscuda socialment. Ens podries parlar una
mica d’aquest fenomen?
M.M. La poesia
és fonamental a totes les generacions i condicions socials de l'Iran;
reverencien els seus poetes més coneguts, tant en festivitats especials com al
dia a dia, i poden recordar moltes de les seves obres de memòria. Hafiz, per la
seva obra enciclopèdica, és vist com un dels principals referents culturals de
la llengua persa; Rumi, que també és reconegut a Turquia, expressa un
misticisme que connecta amb les persones que tenen sensibilitats espirituals; Saadi, per la seva banda, ens ajuda a reflexionar sobre la naturalesa humana i els límits del poder; Khayyam apel·la més a una ètica nihilista; Ubayd Zakani és pura sàtira política i Farrokhzad és més moderna i connectada amb el jovent.
Tant al període medieval com en l’actualitat, els iranians han connectat les seves experiències vitals i filosòfiques amb les rimes poètiques. A vegades parlen de festa i de vi, i poden estar referint-se a la relació amb Déu, la llibertat a la societat o a la pàtria mateixa.
Durant l’any, iranians de totes les generacions s’apropen als mausoleus dels poetes més reconeguts i els homenatgen recitant les seves obres més conegudes; a cafeteries modernes conviuen els clàssics amb les rimes dels nous talents, i a cada celebració familiar com l’any nou, sempre hi figuren els poetaris de referència.
Z.C. Hem constatat que el teu interès en el
món persa no és només acadèmic, sinó que gaudeixes fent conèixer la historia,
l’art i els indrets originals a viatgers amants de la cultura i el paisatge.
Què recomanaries a qui es vulgui apropar al món iranià?
M.M. Malauradament, no podem viatjar al passat i conèixer de primera mà les civilitzacions que hem llegit als llibres d'història, però una manera molt eficient d'apropar-s'hi és anant personalment al territori. L'Iran, com la majoria de països, requereix ser visitat per a poder entendre'l, encara que sigui al circuit cultural més típic (Isfahan, Xiraz i Yazd); donada l'amabilitat de la seva gent, acabaràs coneixent la visió local i, de ben segur, hi voldràs tornar i veure altres parts del país. I per aquells que no tinguin temps de viatjar, els recomanaria que no perdin cap oportunitat d'anar a una conferència sobre el món iranià; sense anar més lluny, aquest mateix novembre de 2025 tindrem a Barcelona, a la UPF, el XII Congrés de la Societat Espanyola d'Iranologia (https://iranologia.es/)
Bibliografia recomanada
- Irán por dentro: la otra historia (guia cultural de la Persia Antigua al Irán moderno). Alfred G. Kavanagh. Ed. José J. De Olañeta, 2010.- Historia antigua de Persia. De Ciro a Alejandro. Felip Masó Ferrer. Dstoria Antigua, 2016.
- El imperio luso-español y la Persia Safávida. Luis Gil Fernández. Fundación Universitaria Española, 2007.
- Antologia de literatura persa clàssica. Khayyam, Sa'dí, Rumí i Hafez: el plaer d'escoltar i la saviesa persa. J. F. Cutillas Ferrer. Universitat d'Alacant, 2024.
