LA BARCELONA MÉS AFRICANA

LA BARCELONA MÉS AFRICANA

Un futur possible a través de l’art

No crec que existeixi a Barcelona un lloc que reflecteixi millor l’estratificació cultural impermeable de la ciutat que la plaça dels Àngels. Situada al barri del Raval, on es concentra una gran part de població extracomunitària, s’hi troba el MACBA, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. És curiós veure-hi d’una banda els visitants del museu transitar-hi de passada (aliens i potser sorpresos de l’ambient general que s’hi respira) i d’altra banda els que l’habiten cada dia: skaters i diferents grups d’immigrants que s’hi reuneixen i que en certa manera han colonitzat l’entorn, acompanyats de la impassible escultura de Jorge Oteiza i l’arquitectura de Richard Meier. Són dos mons que viuen d’esquena i que en certa manera s’ignoren; uns busquen el sol i la vida; els altres, entendre o contemplar vides i universos aliens a través de les exposicions.

Fa molt de temps (més de 20 anys) que les mirades del món cultural de la capital catalana acullen de forma intermitent exposicions d’artistes africans, trobades professionals i simposis de la crítica d’art i el pensament relacionades amb les lectures i relectures de l’herència colonial i de la nova contemporaneïtat. Tot, seguint la tendència que des de l’esfera occidental s’aboca al reconeixement del sud global i a una reparació cultural necessària. Amb el temps, aquesta mirada ha anat evolucionant en paral·lel a com el pensament crític encarava i classificava les aproximacions a les cultures i els països.

En aquest sentit, la paradoxa que viuen els immigrants és força cridanera: d’una banda, es multipliquen les trobades de caire cultural en les esferes privilegiades de galeries i museus i, de l’altre, creix la problemàtica social de les persones provinents dels mateixos països sobre els que aquests espais posen el focus.

En la lenta trajectòria cap a una diferent comunicació intercultural hi han jugat un paper important no només les institucions sinó un petit grup d’associacions privades que, a través de diferents línies de treball divulgatiu, han apropat al públic l’obra de creadors d’altres cultures per tal de conèixer les seves realitats. Cicles de cinema i teatre, congressos universitaris i professionals, setmanes literàries, fires, simposis i residències d’art... I, a mida que s’anaven desenvolupant, agafaven notorietat noms que avui són paradigma d’aquest canvi, no només generacional sinó també conceptual, lligat a la afrodiàspora. Parlem per exemple d’Elvira Dyangani Ose (directora del MACBA els darrers 4 anys i actualment directora de la II Biennal d’Art públic d’Abu Dhabi) o de Tania Safura Adam (investigadora i fundadora de  Radio Àfrica i curadora de la mosta Arxius Negres: fragments d’una metròpoli anticolonial en el marc de Manifesta-15), però també parlem de l’Associació JISER Reflexions Mediterrànies, la Casa Amaziga de Catalunya, o l’Associació de Joves Afrodescendents de Catalunya, entre d’altres.

Un 2025 que canvia perspectives

El que ha passat el 2025 a Barcelona (i que continua aquest 2026) ha estat una explosió de convocatòries que ens ha sorprès no només per la confluència temporal sinó per un gir de perspectiva en els plantejaments de base. El remarcable i estimulant dinamisme, és degut en bona part al paper de les joves generacions dels col·lectius immigrats, que s’estan coordinant per contribuir a la vida pública de la ciutat des del seu propi punt de vista.

Cal assenyalar la diferència entre el bloc institucional i el bloc privat, ja que, encara que moltes vegades puguin treballar conjuntament, cadascun te els seus propis interessos i objectius. I és d’aquesta manera que es va dibuixant el panorama real, no només de l’art i els artistes, sinó de la societat mateixa.

Tres exposicions institucionals han marcat aquest punt d’inflexió, tant per l’envergadura com pel tractament que se’ls ha donat, implicant la mirada del visitant i forçant-lo a la reflexió històrica. Això denota no només un interès intel·lectual sinó una mena d’acte col·lectiu de desgreuge per unes actituds de les quals la societat no pot estar-ne orgullosa, com són les lligades al colonialisme. Per bé que històricament aquestes actituds ens semblen ja llunyanes, les seves conseqüències i derivades són ben actuals i afecten profundament la nostra societat, encara que moltes vegades ni ens n’adonem.

Però que ampliem la mirada cap a altres cultures no significa que hàgim de renunciar ni oblidar la nostra pròpia manera de veure el món, el nostre particular recorregut artístic. Això que hauria de ser una obvietat, de vegades s’oblida. No són poques les polèmiques que sorgeixen entorn a determinats comissariats expositius o plantejaments i línies institucionals que prioritzen uns o altres col·lectius, com si acceptar-ne un obligués a menystenir-ne un altre. Apertura de mires és precisament abastar-ho tot, no girar la perspectiva de la mirada. Feta aquesta puntualització, a continuació farem un repàs esquemàtic de les principals convocatòries, per tal que serveixin de punt de partida per a un aprofundiment intercultural desitjable i profitós.

LES EXPOSICIONS

 

Fabular Paisatges. El Museu habitat, comissariada per Manuel Borja-Villel al Palau Victòria Eugènia i al Palau Moja. Aquest curador es caracteritza per tensar variables en els seus plantejaments fins al punt de generar incomoditats i polèmiques. En aquest cas, trobo que la seva manera una mica destroyer i irreverent de presentar les diverses seccions de l’exposició, lluny de la pulcritud i exquisidesa dels espais museístics tradicionals, són quasi un cop de puny al visitant que l’obliga a sortir de l’espai de confort com a mer contemplador per a ser part activa en la reconstrucció d’aquest puzle que és la nostra història. No es tracta només de mirar, sinó de formar part d’allò que mirem, transcendint el mer joc. Perquè, d’una o altra manera, hi estem profundament implicats.

En aquesta exposició hem vist obra dels paisatgistes romàntics catalans, llibres, fotografies i documentals històrics de Barcelona i els seus guetos, del Rif, del Sàhara, Guinea Equatorial, Cuba, Puerto Rico i Filipines (les antigues terres colonials espanyoles). A través de tots aquests objectes ens han parlat de l’ús i abús de manierismes i iconografies, de la trampa de la representació, de legitimacions, del poder de la imatge, de la memòria, dels silencis de la història, dels relats, de la manera de catalogar el coneixement i, per tant, d’encarar l’avui per planificar el demà.

La Infàmia. La participació catalana en l’esclavatge colonial, realitzada al Museu Marítim, és una mostra documental històrica que centra la mirada en la industrialització de Catalunya lligada al gran negoci colonial entre els segles XVI i XIX. Es fa una revisió sobre la influència i les reminiscències d’aquest fenomen en la societat contemporània, una reflexió que té com a propòsit fonamental promoure l’educació en valors i l’arrelament d’aquests en la construcció del present i el futur, d’acord amb la voluntat de la institució d’avançar en el model de museu social per a una societat contemporània multicultural i diversa, mitjançant l’impuls de noves línies d’interpretació de la història i el patrimoni marítim català.

En el marc d’aquesta exposició l’Associació de Joves Afrodescendents de Catalunya va organitzar JAN Experience, una manifestació cultural i simbòlica que va articular, en un entorn festiu, memòria, denúncia, celebració i reconstrucció a través de la cultura viva: música, gastronomia, relat, art i paraula. Si als museus les activitats s’orienten habitualment a revisar el passat per a reflexionar sobre el futur, JAN Experience va néixer de la necessitat urgent de respondre al racisme, els discursos d’odi i la desmemoria, proposant una visió clara del futur que aquests joves volen construir col·lectivament. 

Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica, presentada al MACBA i coproduïda amb el Art Institute of Chicago, ha estat sens dubte la mostra més impactant i completa, abastant cada una de les variables de la cultura i el pensament. Una mostra internacional que reuneix més de 500 objectes d’un centenar d’artistes, analitza el panafricanisme com una proposta cultural i política que projecta una altra visió del mon. Un exercici de territoris en relació, sense centre i sense límits (superant fronteres, geogràfiques o imaginàries), oberts a la seva pròpia pluralitat i a la possibilitat utòpica d’un món interdependent, més enllà de la raça.

Elvira Dyangani, una de les curadores, ha volgut aportar una mirada innovadora sobre el paper del museu en l’escenari local i sobre el mateix paper de l’art en un món contemporani transnacional. Fer del museu la casa de tots, també un lloc de resistència més obert al barri i a la ciutadania i generar un discurs comunal que permeti la transversalitat. L’objectiu és transcendir l’enfocament etnogràfic encara ancorat en l’imaginari col·lectiu, trencar la dicotomia tradicional vs. modern i fer que la narració pertanyi als artistes, ja que ells són al mateix temps protagonistes i narradors.

L’exposició s’acompanya d’un catàleg i una publicació de textos teòrics (Panàfrica. Art i imaginaris polítics per a la construcció d’un planeta negre. MACBA, 2025) imprescindible per entendre l’actual dinàmica, amb textos d’Elvira Dyangani, Souleymane Bachir Diagne, Adon Getachew, Nydia Swaby, Javier García Fernández, C. L. R. James, Tania Safura, Rasheed Araeen, Antawan Byrd, Sophia Azeb, Achille Mbembe i altres)

Aquesta voluntat d’estendre i acollir els discursos de veus plurals es va materialitzar en el seminari Black Urbanities. Polítiques negres a la ciutat. Com es va dir en la presentació, era la primera vegada que un “espai blanc”(el MACBA) albergava un seminari organitzat per gent negra parlant de negritud en el qual no es buscava trobar un lloc al terreny dels privilegiats sinó que es buscava crear el lloc propi a través de noves plataformes d’actuació. Es va incidir també en la importància del disseny arquitectònic dels espais públics i edificis de la ciutat per tal de fer-la més habitable, on les diferents cultures poguessin interactuar. I, en definitiva, es va establir la urgència de generar coneixements per evitar les “trinxeres”.

Totes aquestes exposicions permeten diferents nivells de lectura (el gaudi, la contemplació, la bellesa, la denúncia, l’anàlisi, la crítica, el rebuig) i no acaben quan surts del museu perquè t’ofereixen línies de lectures i investigacions posteriors. La seva mirada transversal inclou documents, literatura, música, moviments socials i polítics, moda, art, cinema, fotografia... perquè tot això, en conjunt, és el que permet fer una aproximació real al mon en general i al mon africà del segle XXI en particular.

El paper dels artistes

Quan parlàvem dels dos mons impermeables, hem de parar atenció al fet que qui propicia l’apropament i la comunicació entre ambdós són precisament els artistes, molts d’ells també activistes socials. En un fascinant joc de presències, aquests creadors s’acosten a públics diversos gràcies a plataformes que son en si mateixes elitistes, però que propicien acostaments inesperats i molt fructífers. Els artistes en són conscients, però la simbiosi funciona i per tant accepten aquest rol.  

Molts artistes de diferents parts del mon poden arribar a un públic molt variat a través de convocatòries internacionals com la LOOP Fair Barcelona, la primera fira a nivell mundial (iniciada el 2003), dedicada exclusivament a la videocreació des d'un punt de vista artístic i global; una finestra màgica als creadors que sovint ha possibilitat la realització d’exposicions individuals a la ciutat i la projecció internacional del seu treball. És aquí on trobem galeries barcelonines compromeses en la divulgació d’artistes africans. Aquest darrer any la galeria Load ha presentat el treballs del col·lectiu d’Etiopia Yatreda (una representació en càmera lenta de la cerimònia ritual de cafè en una comunitat rural com a espai d’encontre, en un treball ple de nostàlgia poètica d’un entorn i un temps. La plataforma The Over ha portat el treball de la figuració de denúncia sobre l’entorn dels nens del carrer del maurità Saleh Lo (que ja l’any 2016 va participar a la col·lectiva Joves Artistes Mauritans organitzada pel Club d’Amics de Mauritània)  i l’obra audiovisual Doxandeem de temàtica social del polifacètic senegalès Alibeta.

Va ser a la xerrada-performance d’Alibeta que vam copsar perfectament aquest compromís de l’art amb l’activisme del que parlàvem abans. El seu posicionament és clar: després de dècades incorporant el prefix DE als raonaments i polèmiques a l’entorn de la creació i la vida africanes (de-colonitzar, de-construir,...), ja és hora d’incorporar el RE. És a dir, és hora de re-construir el propi llenguatge i el propi marc mental, visual i social. Canviar el concepte de galeries pel d’habitacions (un espai de comunitat per a la vida), i no parlar d’art sinó de cultura i que aquesta sigui la veritable forma de coneixement.

Les noves propostes contemporànies a l’entorn de la creació africana són, en definitiva, una manera de trencar linealitats i afavorir altres perspectives de lectura en l’espectador; que aquest vagi més enllà d’allò que veu: més enllà de la bellesa, del format, del material, de la perspectiva, i del marc físic i mental que fins fa poc ens havia tingut bastant sotmesos.

Molt a reflexionar. Molt a fer... i molt a compartir.

Maria Elena Morató

“Beginning of the story” El diwan visual de Nasser Haji Malek

 Maria Elena Morató

Blind

Nascut a Ras Al-Khaima (Emirats Àrabs Units) el 1960, Nasser Haji pertany a una generació que va viure la irrupció i posicionament dels països de l’orient àrab en el panorama de l’art contemporani internacional. Sharja, amb la seva Biennal inaugurada el 1993, entrava amb força amb una convocatòria que aviat es va consolidar com un referent i que va transcendir la regionalitat per acollir representants de l’art de tot el món. Especialment apreciada pels artistes de l’orient mitjà, els comissariats internacionals rotatoris van permetre les interaccions i els diàlegs entre els llenguatges provinents de la tradició i les diferents expressions de la contemporaneïtat mundial. Qüestions com la identitat o l’adveniment de noves cartografies culturals van formar part de les línies de treball de les diferents convocatòries. Sota el seu paraigua van néixer una dècada després Abu Dhabi Art i Art Dubai, amb la vocació de fer dels Emirats un pol de l’art ineludible, un enllaç entre orient i occident.

És en aquest entorn que Nasser Haji arriba a la fotografia -diríem quasi de manera autodidacta-, bevent tant de l’espectacularitat del fotoperiodisme com de la fotografia creativa d’autor. Tot i que la seva formació no tenia res a veure amb el mon de l’art (es va graduar en dret el 1983), es va anar apropant al llenguatge visual d’una manera metòdica, amb la voluntat d’aprofundir en l’imaginari visual que li era proper -el seu entorn físic i emocional- amb les eines que li va anar descobrint la fotografia i que el van portar a una observació del mon des d’una visualitat poètica, centrada en el relat en blanc i negre.

Un aprenentatge llarg per arribar a una obra coral que transcendeix  la imatge i esdevé un diwan visual on poesia i música hi són presents, s’hi perceben de manera clara i ens ajuden a entendre el seu univers ple de simbolisme (no exempt de misteri), sempre en un blanc i negre que és símbol de les contradiccions i dels contrastos, però també de la idea clara, sense ambigüitats, i d’una ferma voluntat de no viure en zona gris.

La principal característica de la col·lecció “Beginning of the story”, que ha exposat aquesta primavera al Museu Salvador Vilaseca de Reus, és el patró repetitiu com a fil conductor en totes les obres i que fan del seu un discurs diàfan. Explorant sobre tot el marc mental i social i les diverses circumstàncies del dia a dia, les seves figures  femenines, més enllà de la petjada del llenguatge contemporani, traspuen el rerefons de tradicions com la vestimenta femenina -abaya- o coreogràfiques com la de les danses khaleegi. La posada en escena d’alguna manera es teatralitza, però el dramatisme es transmuta en reflexió pausada i temps alentit, en constant moviment.  Les fotos de Nasser Haji, sense ser documentals, documenten l’ànima, són punyents i ens conviden a quedar-nos i analitzar-les.

La seva és una obra molt pensada, que va tardar 8 anys en realitzar i consta de seixanta-cinc peces. Cada una explica un relat, un esdeveniment personal o una circumstància, i totes estan  interrelacionades.  En elles, el control de llums, ombres i reflexos és total: fins i tot les obres s’han emmarcat sense vidre per evitar distorsions i mantenir la puresa de línies. Aquest diwan visual, però, no és un projecte clos, sinó que pot tenir continuïtat al llarg de tota la vida, ens assegura l’autor.

1125

Chess

Parlem amb Nasser Haji dels seus inicis i del seu treball

-Com i quan es va apropar al món de l'art visual?

El meu començament va ser amb les pintures en color a l'escola, que el meu professor d'art va apreciar i va penjar al pati de l'escola amb les pintures d'altres estudiants. Sempre vaig procurar que les meves obres tinguessin un tema i un objectiu, que jo mateix seleccionava.  Al mateix temps, tenia una càmera molt petita, feia fotos de paisatges i esdeveniments familiars i vaig aprendre a revelar fotos en color a la cambra fosca. Mentre estudiava a la universitat, un dels meus amics em va donar una càmera millor que la que jo tenia, que sempre portava amb mi. Amb ella recordo que vaig participar en un dels concursos de fotografia de la universitat i vaig guanyar el segon premi.

Després de graduar-me i d'aconseguir una feina, vaig poder comprar una càmera professional, però a causa de la manca d'experts en l'ensenyament de la fotografia, vaig haver de comprar llibres i subscriure'm a revistes de fotografia mensuals que venien de fora del país, on aquests mitjans d'educació estaven disponibles; així que vaig aprendre pel meu compte pel mètode de prova i error. Vaig trigar molt de temps, i vaig fotografiar tot el que podia veure, fins i tot vaig provar la fotografia submarina. Després vaig canviar a la càmera digital. Fins a aquesta etapa no m’acabava de trobar a mi mateix en tots aquests tipus i experiments de fotografia.

-Quan va començar, quin era l'entorn artístic del seu país?
Quan vaig començar, hi havia la Societat de Belles Arts al meu país, els membres de la qual eren artistes de primer nivell, tant en l’àmbit local com internacional. No obstant això, a causa de la distància geogràfica entre mi i  la Societat, no vaig tenir un contacte gaire fluid amb ells, excepte per la participació en algunes de les exposicions que organitzaven.
És el meu deure esmentar que la Dra. Najat Makki, una dels fundadors de l'associació i una dels artistes més destacats, em va ajudar molt, ja que vaig poder participar en més d'una exposició internacional d'arts plàstiques, com la 19 Asian Art Biennale de Bangladesh el 2022.

-Parla de la distància física entre vostè i la seu de la Societat de Belles Arts. Creu que aquesta distància va ser decisiva perquè mirés més cap als mestres de la creació europea i americana?

Sí, aquesta distància va tenir un efecte, especialment perquè treballava fins a altes hores del dia, acabava amb l’energia esgotada i ja no tenia ànim. Si afegim que en aquell moment a la Societat encara no hi havia mestres ni secció de fotografia, vaig haver de recórrer a l'experiència fotogràfica estrangera.

-Quins eren els seus referents en aquell moment, els seus professors?

Com he explicat, per falta d'experts en l'ensenyament de la fotografia, que estava en els seus inicis al meu país i no hi havia gaires practicants d’aquesta disciplina -com tampoc hi havia cap mitjà d'educació com el que hi ha avui en dia-, vaig començar a aprendre pel meu compte, però també puc dir que vaig fer intercanvi d'informació amb altres fotògrafs. Després vaig participar en uns tallers que em van ajudar molt a refinar el meu talent. Alguns d’aquests tallers van ser amb professors com Joe Mcnally, Bryan Peterson, Connie Imboden, Mohammed Shabib i Michael Freeman.

-Vostè va començar a treballar la fotografia quan la Biennal de Sharjah es va convertir en una de les referències obligatòries de l'art, especialment per a artistes de l'Orient Mitjà i l'Àfrica Oriental. Quines eren les percepcions que tenia en aquesta biennal comparant-la amb les percepcions que tenia en altres cites mundials? Hi havia realment diferències?

Sí, la Biennal de Sharjah es va convertir en l'interès de tots els artistes locals i internacionals, i un dels referents, però fins ara jo no hi he participat mai, encara que des de fa deu anys participo en altres exposicions i biennals, com la Biennal de Bangladesh o la Biennal de Venècia. Personalment, no crec que hi hagi diferències. Cada generació busca ser creativa en aquest art d'una manera o una altra, i cada generació té el seu propi estil, les seves expressions i la seva manera de traduir els seus sentiments en un estil artístic que és distintiu. El que observem és que els artistes sempre estan desenvolupant les seves capacitats artístiques, i també es evident que sempre desitgen la singularitat o crear la seva pròpia empremta artística.

-Quines expectatives tenien els joves del seu entorn que volien dedicar-se al món de la creació en arts visuals?

Des del meu punt de vista, s'hauria de fer la pregunta d'una altra manera: què espera l'art dels joves? Quina serà l’aportació d’aquests joves a l'art?
Les expectatives no donen resultats, perquè de vegades deceben. No esperis massa. Planifica els teus objectius i tindràs èxit. Aquesta és la lliçó.

The Bride

-Què busca en l'expressió fotogràfica?

Crec fermament que l'obra d'art ha de tenir un impacte en l'espectador, i per espectador em refereixo tant a mi com als altres, i aquest impacte ha de ser en forma de diàleg que sorgeix entre l'obra d'art i el destinatari. Sense aquest diàleg, no hi ha interacció, i quan aquesta interacció es perd, l'espectador perd la connexió amb l'obra d'art. Si una obra d'art perd aquest objectiu principal, queda com una obra estàtica sense ànima. Per produir l’ efecte de la interacció, ha d'haver-hi una expressió, expressions o gestos de tristesa o alegria, per exemple. L'impacte més important en l'obra d'art és la història darrere d'ella -en la meva opinió personal- o que almenys l'espectador pugui crear-ne una a través dels elements de l’obra. La meva elecció pel que fa a l’expressió en les meves obres artístiques va venir automàticament com a resultat de la meva elecció de la història de l'obra. Quan trio una història, aquesta ha de tenir un impacte en mi primer i després en els altres. En altres paraules, he de creure en el relat, ja que si no hi creus l'obra d'art podrà ser bonica en la seva forma però buida en termes de contingut. Jo volia documentar part dels esdeveniments de la meva vida en forma d'obres artístiques, i des del meu punt de vista ho vaig aconseguir.

-Ha experimentat amb algun altre llenguatge artístic?

No he tingut cap experiència artística a banda de la fotografia, però m'interessen molt totes les arts, fins i tot l'art de la cuina i la fusteria. Respecto i aprecio l'art allà on sigui i en qualsevol forma. Quan no hi ha art, no hi ha bellesa.

-Respecte al concepte de bellesa, per què creu que ha d’estar present en l’obra d’art?

El concepte de bellesa és molt important en el treball artístic. Mira al teu voltant i veuràs que si no fos per la bellesa de la flor i el seu fragant perfum, l'abella no se sentiria atreta per ella.
Al meu entendre, l'obra d'art ha de contenir l'element estètic i l'element ideal de l'obra, tots dos elements es complementen entre si. Quan un element domina l'altre, hi ha un defecte en l'obra d'art. Així doncs, la bellesa de la pintura és la principal porta d’accés perquè l'espectador entri en l'obra, explori el contingut i romangui connectat a l'obra. Però si l'obra manca de l'element bellesa, l'element idea ha de tenir la força suficient per a poder compensar-la. La bellesa és molt important per atraure l'ull dins de l'obra i perllongar l’interès, mentre que la idea és el que manté la connexió de l'espectador amb l'obra.

-Cóm va arribar a aquesta estètica en blanc i negre tan particular?

A principis del mil·lenni em vaig fer una gran pregunta: què vull i on vaig? I vaig decidir fer una cosa que pogués impactar en la memòria dels altres i de la que em sentís satisfet, així que em vaig decantar per la fotografia conceptual, perquè em va permetre traduir els meus sentiments a obres d'art i al mateix temps va possibilitar que l'espectador pogués dialogar amb mi sobre la idea de l’obra i interactuar amb ella. Vaig començar a planificar un projecte molt ambiciós, i vaig començar a treballar en el projecte Beginning of a story fins que el vaig acabar el 2020.

-Penso en la teatralitat de la seva obra, en una mena de repeticions visuals que de vegades també són musicals. Podem dir que la seva sèrie de fotos d'alguna manera beu d'aquesta tradició de poesia oral que és música de la paraula?

M'ha agradat la seva comparació d'obres d'art amb la música. Sí, estic d'acord amb el que ha dit. Quan tots els nostres sentits participen amb la mirada per comunicar-nos amb l'obra, aquí arribem al cim del gaudi. És cert que la vista és l’únic sentit que te una connexió directa amb l'obra d'art, però el moviment de l'ull recorrent de manera suau l’obra d'una cantonada a una altra, de la mateixa manera que una abella es mou d'una flor a una altra, transmet missatges a la resta dels sentits que permeten compartir el plaer estètic, i aquest procés és similar al que fa el Maestro que condueix l’orquestra a l’excel·lència. Jo dedueixo el tema de les meves obres a partir dels esdeveniments que han ocorregut en la meva vida, i que em van afectar d'una manera o una altra. Cadascuna de les obres d’aquesta sèrie representa una únic relat o esdeveniment independent en si mateix, però al final aquestes obres s'uneixen per formar una història, i com que aquesta història és la meva, era necessari incloure-hi la meva essència personal. Per això vaig utilitzar l'abaya en blanc i negre, que simbolitza les contradiccions en la meva personalitat de vegades o en els meus sentiments, i que és tan un símbol del meu rebuig a viure en una zona grisa com del meu clar desig de determinar el meu destí;  que les meves decisions siguin prou clares perquè els altres puguin entendre'm correctament. Al mateix temps, indica el que em preocupa quan altres prenen decisions poc clares o contradictòries. Les obres són també una documentació d'esdeveniments dolorosos i feliços amb l'objectiu de tornar a viure aquests sentiments. La repetició dels elements de l'obra que componen la majoria de les imatges és un símbol de la repetició de sentiments, i el contingut o idea darrere les obres varia d'una obra a una altra en funció de l'esdeveniment. O del relat. Aquest treball va trigar uns vuit anys a produir-se. Però els criteris i l’objectiu que em vaig fixar per al projecte van ser molt clars des del principi. També volia que el projecte romangués en la memòria de les persones i que la meva empremta fos clara en el món de l'art.

-El que més crida l'atenció de la sèrie és l'ús de l'abaya com a element teatral, com a fil conductor, però m'interessa saber quins són els rastres (si n'hi ha) de la cultura tradicional en la seva obra.

Sí, l'ús de l'abaya en la sèrie fotogràfica és clarament influenciat per la cultura tradicional, que, ens agradi o no, apareixerà en les nostres accions d'una manera o altra, i l'abaya de les fotos és la que les noies porten al meu país i simbolitza la modèstia i la castedat. Encara que aquesta peça ha evolucionat en el seu disseny i forma amb el pas del temps, doncs l'abaya tradicional és la que porten la meva mare i altres de la seva generació, el color i les connotacions continuen sent els mateixos.

-Perquè només tria la figura femenina? Creu que la figura de l’home podria donar una lectura diferent a lo que vol expressar?

Hi ha dues raons; la primera és estètica: m’interessava el blanc i negre i l’abaya era la peça que més joc em donava a l’hora d’expressar-me. La segona és que la majoria d'aquestes obres es van inspirar en històries de la vida real en què les dones eren l'element principal. A banda d’aquesta sèrie, jo treballo amb comoditat tant amb homes com amb dones.

 

(Aquesta entrevista es va realitzar via correu electrònic al mes de maig de 2024)