ENTRE EL RIGOR ACADÈMIC I L'EFÍMERA POÈTICA

Entrevista amb Marc Morató-Aragonès. Iranòleg.

 Nascut a Barcelona l’any 1990, és graduat en Història per la Universitat de Barcelona, Máster i Doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Diplomàcia i Organitzacions Internacionals pel CEI. Ha fet recerca a la Tehran University i col·laborat amb l’Institut Cervantes d’Istambul, impartint cursos i conferències a la Pompeu Fabra, Universitat de Barcelona, Casa Elizalde, Universitat de Tubingen i Universitat de Granada.

En aquesta entrevista ens desvetlla històries i anècdotes d’un món que ens és molt desconegut, amb lligams insòlits amb la història hispànica i pinzellades de la que ha estat una cultura exquisida.

Z.C. Com vas arribar al món iranià? Què et va portar a decantar-te per aquesta branca de la història i per aquesta zona geogràfica?

M.M. El món iranià sempre em va semblar interessant, ja que a la història d'Occident sempre se l'ha presentat com a l'enemic, aquell imperi malèvol amb el qual és impossible l'entesa, fos per raons culturals o pel seu sistema polític. Així, quan jo estava estudiant la carrera d'història, una investigació casual sobre les relacions diplomàtiques dels Habsburg em va conduir a la curiosa història de l'ambaixada persa del xa Abbas a la Cort de Valladolid (1599-1602): de cop i volta, els perses no eren presentats com a enemics sinó com a aliats potencials d'Occident.

Z.C. Parla’ns una mica del panorama acadèmic amb què et vas trobar i quines particularitats en destacaries.

M.M. Donat que l'Iran no va ser colonitzat per l'Estat espanyol ni té una tradicional aliança politicocultural amb Occident, l'interès que ha generat ha estat molt limitat. Únicament, la seva inclusió dins l’anomenat “Eix del Mal” ha servit perquè hi hagi investigadors de política contemporània treballant-hi temes relacionats, sovint sense parar atenció a les fonts perses.
Aquesta és, generalment, la situació a les universitats actualment, i el mateix passava a l'època que em vaig començar a especialitzar. Bona part dels erudits que conformen la Societat Espanyola d'Iranologia treballen en departaments universitaris d'Estudis àrabs, on les temàtiques sobre l'Iran són poc habituals. Dedicar-se només a l'Iranologia és una missió impossible fora dels països anglosaxons i nord-europeus.

Z.C. Quan vas decidir l’especialitat i en quin moment vas fer el pas d’anar a estudiar a Teheran?

M.M. Arran de les meves investigacions sobre l'ambaixada persa en el seu pas per Barcelona, vaig decidir marxar una temporada a l'Iran per a millorar el meu coneixement de la llengua persa. Més endavant, durant els estudis de doctorat, ja centrats en la carrera política de Rostam Mirza (un cosí de l'esmentat xa Abbas que acabà exiliat a l'Índia), em vaig instal·lar durant dos anys a Teheran per a investigar les fonts documentals iranianes.

Z.C. De la teva primera experiència iraniana, què en destacaries? Vas notar més proximitat cultural o social de la que pensaves o va ser a l’inrevés?

M.M.  El que més recordo va ser l'impacte de trobar-me en una classe de llengua persa, amb companys  iraquians i nord-coreans, seguint la lliçó d'una professora amb vel.
Donada la complicada situació política de l'Iran actual el que inevitablement em va cridar més l'atenció van ser els altres estudiants estrangers que es movien pels cercles acadèmics de Teheran. Per una banda hi havia europeus amb arrels iranians, però per l'altra vaig conèixer iraquians, veneçolans, xinesos i fins i tot nord-coreans. Pel que fa al seu sistema acadèmic, em va sobtar l'alta competitivitat que es respirava als centres públics i el nivell de preparació de molts dels estudiants iranians.
Persones que tenien família a l'Iran ja m'havien dit que la seva gent és molt amable i la seva cultura exquisida; jo mateix l'havia estudiada abans d'anar-hi, però dècades de prejudicis em feien esperar el pitjor. Afortunadament, els millors pronòstics es varen complir: no eren monstres i les diferències culturals eren irrellevants quan els hi podies parlar de tot. El conjunt de la societat em va fer sentir molt ben acollit, més del que mai hagués rebut a Catalunya i, en certa manera, considero que l'experiència m'ha ajudat a ser millor persona.

Z.C. La distància en la percepció del món hispànic, i fins i tot del món del Magreb, que vas trobar en els estudiants… et va sobtar?

M.M. La comunitat universitària era plenament conscient de la ubicació de l'Estat espanyol a Europa, i del predomini hegemònic del castellà i el catolicisme al país.
Pel que fa a les classes populars, això no estava tan clar: tots podien citar-me els jugadors més famosos del Barça i del Real Madrid, però poca cosa més a banda que els hi constava que la gent de la península era més oberta que la del nord d'Europa.
Moltes persones al carrer pensaven que l'Islam encara era majoritari a Espanya i que, en certa manera, Al-Àndalus no havia estat destruït pels Reis Catòlics. Fins i tot, uns kurds em van preguntar si era cert que Saladí (al segle XII) havia estat el responsable de la islamització de la península.

 

Hashim Mirza Rustam Safavi (1569-1641) LACMA 1635-40

Z.C. Parla’ns de la teva experiència com a professor d’espanyol mentre seguies els estudis d'especialització a la Universitat de Teheran

M.M. Entre els iranians, independentment de la seva classe social, hi ha una percepció generalitzada que el país no té futur, no tant per la possibilitat d’una nova guerra com per un sistema econòmic en crisi. Així que tots fan grans esforços per aprendre idiomes europeus amb els quals tenen una oportunitat per a emigrar.
L'anglès és l'idioma majoritàriament escollit pels estudiants, però n'hi ha que ja tenen uns mínims d'anglès i, degut a la bona fama de l'Estat Espanyol (pel futbol i una major simpatia que els nord-europeus) escullen el castellà com a segona llengua.
La immensa majoria dels meus estudiants de llengua pertanyien a les classes altes de Teheran i eren profundament occidentalòfils. N'hi havia que en practicar el castellà els hi sortia un accent anglès i n'hi havia que se sabien de memòria totes les possessions espanyoles al nord d'Àfrica.

 

Z.C. Sobre la teva tesi doctoral: com vas triar el tema? Amb quines dificultats et vas trobar?

M.M. Quan estava fent el màster d'història a la UPF em van facilitar el Maathir al-Umara (El camí dels emirs), una increïble recopilació de les carreres públiques de molts nobles a l'imperi mogol de l'Índia, amb la qual vaig poder fer un treball de final de màster analitzant l'emigració d'iranians a la cerca d'un ofici a la Cort dels mogols. Una d'aquestes persones emigrades fou Rostam Mirza, la vida del qual em va semblar de pel·lícula: se salvà in extremis de ser executat per la mort del xa, la seva mare disfressà els servidors de soldats per a defensar el seu castell i es convertí en el general de confiança de l'emperador mogol Jahangir. Després de més tres dècades al servei dels emperadors mogols, Rostam Mirza fou jubilat i enviat a un palau d'Agra amb una pensió i més de cinc elefants de regal. En morir Rostam amb més de vuitanta anys, els funcionaris imperials tractaren de recuperar aquestes propietats, però seva la vídua les defensà amb dents i ungles, així que l'emperador, en un dubtós gest de magnanimitat, li va permetre conservar els elefants.

Les principals dificultats que vaig tenir durant la investigació van ser idiomàtiques; la immensa majoria de les cròniques perses no han estat traduïdes, ni tan sols al persa modern. La vida de Rostam Mirza a l'Índia la tenia ben documentada en fonts traduïdes a l'anglès (Jahangirnama o el mateix Maathir al-Umara), però la seva joventut era molt més complicada de rastrejar. Afortunadament, vaig tenir l'oportunitat de conèixer iranians molt amables que em van anar ajudant amb la investigació i la traducció de determinats paràgrafs de les cròniques. 

 

Z.C. Després de fer col·laboracions amb revistes especialitzades i participar en congressos internacionals, quina valoració fas dels canals de divulgació i de les perspectives de les trobades amb altres investigadors?

M.M.  El món acadèmic pateix d'un cert aïllament respecte a la resta de la societat, un fet que s'aprecia molt a Catalunya, on l'especialització dels acadèmics els fa incomprensibles per a la majoria de la gent i fins i tot per a molts dels seus col·legues.
El tema de la meva tesi doctoral n'és un bon exemple: parlar sobre Rostam Mirza i el regne afganès de Kandahar, fora de l'àmbit estrictament acadèmic no ha de tenir inicialment una gran rebuda; no és sorprenent, doncs aquesta figura tampoc és coneguda a l'Iran, l'Índia o al mateix Afganistan.
Perquè aquests temes arribin a un públic general (un que ja no vol llegir més sobre la Segona Guerra Mundial o les piràmides d'Egipte) cal que els acadèmics anem oferint gradualment contingut divulgatiu sobre aquelles contrades, començant per exemple per l'ambaixada persa a Barcelona o pel regnat de l'iranià Xapur a Badajoz, temes en els quals estic treballant actualment. Les grans revistes d'història difícilment s'arrisquen a entrar en aquests temes, però els petits mitjans online sí que s'hi han anat avenint (com Ab Origine Magazine i Hermes Kalamos)
Pel que fa a les trobades amb altres investigadors, en la majoria dels casos no hi apreciarem grans projectes col·lectius però, de tant en tant, és possible que es doni una cooperació que d'altra manera difícilment hagués estat possible.

 

 Edició bilingüe editada el 2017 per Mehrandish Books, Teheran.

Z.C. Iran és un país on la poesia té una importància cabdal, molt arrelada i viscuda socialment. Ens podries parlar una mica d’aquest fenomen?

M.M.  La poesia és fonamental a totes les generacions i condicions socials de l'Iran; reverencien els seus poetes més coneguts, tant en festivitats especials com al dia a dia, i poden recordar moltes de les seves obres de memòria. Hafiz, per la seva obra enciclopèdica, és vist com un dels principals referents culturals de la llengua persa; Rumi, que també és reconegut a Turquia, expressa un misticisme que connecta amb les persones que tenen sensibilitats espirituals; Saadi, per la seva banda, ens ajuda a reflexionar sobre la naturalesa humana i els límits del poder; Khayyam apel·la més a una ètica nihilista; Ubayd Zakani és pura sàtira política i Farrokhzad és més moderna i connectada amb el jovent.
Tant al període medieval com en l’actualitat, els iranians han connectat les seves experiències vitals i filosòfiques amb les rimes poètiques. A vegades parlen de festa i de vi, i poden estar referint-se a la relació amb Déu, la llibertat a la societat o a la pàtria mateixa.
Durant l’any, iranians de totes les generacions s’apropen als mausoleus dels poetes més reconeguts i els homenatgen recitant les seves obres més conegudes; a cafeteries modernes conviuen els clàssics amb les rimes dels nous talents, i a cada celebració familiar com l’any nou, sempre hi figuren els poetaris de referència.

Z.C. Hem constatat que el teu interès en el món persa no és només acadèmic, sinó que gaudeixes fent conèixer la historia, l’art i els indrets originals a viatgers amants de la cultura i el paisatge. Què recomanaries a qui es vulgui apropar al món iranià?

M.M. Malauradament, no podem viatjar al passat i conèixer de primera mà les civilitzacions que hem llegit als llibres d'història, però una manera molt eficient d'apropar-s'hi és anant personalment al territori. L'Iran, com la majoria de països, requereix ser visitat per a poder entendre'l, encara que sigui al circuit cultural més típic (Isfahan, Xiraz i Yazd); donada l'amabilitat de la seva gent, acabaràs coneixent la visió local i, de ben segur, hi voldràs tornar i veure altres parts del país. I per aquells que no tinguin temps de viatjar, els recomanaria que no perdin cap oportunitat d'anar a una conferència sobre el món iranià; sense anar més lluny, aquest mateix novembre de 2025 tindrem a Barcelona, a la UPF, el XII Congrés de la Societat Espanyola d'Iranologia (https://iranologia.es/)

Bibliografia recomanada

- Irán por dentro: la otra historia (guia cultural de la Persia Antigua al Irán moderno). Alfred G. Kavanagh. Ed. José J. De Olañeta, 2010.
- Historia antigua de Persia. De Ciro a Alejandro. Felip Masó Ferrer. Dstoria Antigua, 2016.
- El imperio luso-español y la Persia Safávida. Luis Gil Fernández. Fundación Universitaria Española,   2007.
- Antologia de literatura persa clàssica. Khayyam, Sa'dí, Rumí i Hafez: el plaer d'escoltar i la saviesa   persa. J. F. Cutillas Ferrer. Universitat d'Alacant, 2024.

L’aliança entre la Pèrsia safàvida i la monarquia hispànica

L’aliança entre la Pèrsia safàvida i la monarquia hispànica:

Fou una possibilitat real?

Marc Morató-Aragonés

Les relacions d’Europa amb el món persa són tan antigues que les podem remuntar fins i tot abans de les Guerres Mèdiques que havien enfrontat les ciutats-estat gregues amb l’imperi Aquemènida al segle IV a. C. D’aquest episodi podem entendre que no sempre foren bones, però van perviure al llarg dels segles pel fet que l’actual Iran es trobaria a mig camí entre Europa i Extrem Orient, en l’anomenada ruta de la seda.

Fora dels antics tractats grecs, l’Europa cristiana, quan mirava cap a Iran, pensava erròniament que en aquelles terres s’hi devia trobar el mític Regne del Preste Joan, personatge llegendari  (popular entre els segles XII i XVII com a símbol de la universalitat de l’església cristiana) que va esperonar les expedicions a Àsia. Tot i que és cert que hi vivien nombroses comunitats cristianes de tradicions molt diferents, i per tant esperava trobar-hi aliats contra els regnes musulmans que l’assetjaven a la Mediterrània.

En època moderna, emmarcades en la complicada teranyina d’aliances a múltiples bandes entre les potències europees i el papat, els contactes diplomàtics entre la monarquia hispànica dels Habsburg i els perses safàvides generaran tota una sèrie de textos referents al món persa[1]. Sovint l’origen d’aquesta propaganda es trobava en la mateixa Cort (“Historia de la guerra entre turcos y persianos”, dedicada al secretari Juan de Idiázquez), alimentant l’interès per enviar més ambaixades al xah. L’any 1618 es lloava públicament a Madrid l’actuació persa en relació a la guerra amb el turc.

Per la banda persa, a l’igual que entre els europeus, es tenia poca informació de l’altre i sovint aquesta era fragmentada. La primera crònica persa on apareixen els conceptes “Farang” i “Farangestan” per a referir-se als estats europeus és la de l’historiador Hassan Rumlu, que menciona el nom de Don Sebastin (el controvertit rei de Portugal Sebastià I) com a rei dels “farangi” (francs) amb presència a Ormuz. Amb el xah Abbas I el Gran els contactes amb Europa augmentaran i a la vegada la informació que es té dels seus regnes[2].

Els primers contactes

            L’any 1507 es donava el primer contacte entre portuguesos i perses quan els europeus haurien vorejat el continent Africà i arribat al Golf Pèrsic amb l’objectiu d’accedir al mercat entre orient i occident, fins al moment controlat per l’Imperi Otomà degut a la seva posició central privilegiada. No arribaren els portuguesos com a simples mercaders, més aviat pretenien monopolitzar aquesta nova ruta seguint un ambiciós pla d’acció dissenyat per l’almirall i conqueridor Alfonso de Albuquerque, el primer pas del qual era apoderar-se de l’illeta de Gerun i establir un capitania a Ormuz.

El rei d’Ormuz, vassall tradicional de l’imperi persa, no tingué inconvenient en cedir part de la seva sobirania als nous actors polítics del Golf Pèrsic i els únics amb capacitat d’enfrontar-se a la potencia militar turca. No ho va veure així el xah Ismail, sobirà de l’imperi persa i cap de l’ordre safàvida[3].

El xah era un governant enèrgic i carismàtic, la popularitat del qual s’incrementava amb cada victòria militar sobre els enemics exteriors; havia pogut assumir la corona persa el 1501 a Tabriz gràcies al suport de les tribus turques d’Anatòlia i a una intensa campanya propagandística amb molts elements religiosos. Malauradament per als perses, no tenien una força naval capaç de competir amb la portuguesa i, arran de la derrota davant els turcs al camp de batalla de Txaldiran el 1514[4], no pogueren impedir l’ocupació de Bahrein pels portuguesos.

Conscient de la necessitat d’establir una aliança envers l’enemic comú, el 1523 escriu el xah Ismail una carta en llatí a l’emperador Carles demanant que posin fi a les rivalitats internes de la cristiandat. L’emperador trigarà a fer arribar la resposta, el 1529, responent amb termes amistosos a les propostes del xah i explicant la dificultat d’una entesa amb els altres regnes cristians donat que francesos i anglesos pactaven amb els turcs. Dissortadament per als seus interessos, la carta arribà a Tabriz quan feia cinc anys que havia mort el xah i s’havia iniciat una època de lluites internes entre les diferents tribus turques al voltant de l’únic fill d’Ismail, Tahmasp.

A l’imperi s’enfrontaven dues grans faccions: els turcs i els tadjiks. Els primers eren el fonament militar del xah, els que l’havien portat al poder i els que havien lluitat les seves guerres. Els tadjiks per la seva banda controlaven l’administració, doncs ja ho havien fet abans amb els mongols i amb els timúrides. Sovint el xah tractava de limitar la influència de la facció turca promovent elements tadjiks en el govern, encara que sovint aquestes temptatives acabaven amb la mort del tadjik.

Fins al 1533 Tahmasp no té prou força com per a imposar-se a les tribus turques, desencadenant una ferotge repressió que provocarà l’emigració d’alguns elements rebels al costat de l’imperi otomà, que començarà un període d’invasions del territori persa.

Les tàctiques de terra cremada emprades pel xah donaran els seus resultats, arribant a un tractat just entre les dues potències conegut com el Tractat d’Amasya (1555) pel qual el xah i el soldà otomà es repartien les terres caucàsiques en zones d’influència. Seran les incursions safàvides a Geòrgia les que donaran lloc, arran d’un episodi de presa d’ostatges de família noble, a un nou grup de poder dins l’imperi persa, els ghulam[5]. Tahmasp i sobretot el seu nét Abbas promocionen al govern i a l’exèrcit a elements d’origen caucàsic pel fet que, trobant-se tan lluny de la seva àrea d’influència, només poden ser fidels als interessos de la corona[6].

Després de Lepant

Mentre el xah arribava a una pau duradora amb els otomans, la cristiandat encapçalada pel Papa i pel monarca castellà Felip II formava una Lliga Santa amb l’objectiu de posar fi a l’expansionisme otomà a la mediterrània. La victòria de la Lliga Santa a Lepant (1571) anima el Papa Pius V a contactar amb el xah de Pèrsia a fi d’atacar els otomans simultàniament. Les cartes del Papa i de bona part dels monarques de la Lliga són confiades al rei portuguès Sebastià, que s’encarrega de fer-les arribar al xah des de la base d’Ormuz. Tot i l’interès de Felip II per establir una aliança estable amb Pèrsia, les necessitats polítiques a Europa l’obliguen a signar la pau amb els otomans.

Quan el 1582 Felip II signa les Capitulacions de Tomar, annexa als seus dominis l’imperi portuguès i d’aquesta manera assumeix una font d’oportunitats i de problemes. Conscient de la recança dels portuguesos cap al govern castellà, Felip II accepta en les Capitulacions que qualsevol innovació administrativa o legislativa en les possessions portugueses d’ultramar hauria de passar per les seves Corts o pel Consell de Portugal, de manera que conservessin la seva autonomia.

La diplomàcia pontifícia tornarà a mobilitzar-se en ple l’any 1588 quan els arriben informes de la debilitat dels otomans i de la possibilitat d’afegir moscovites i perses a una gran aliança. Dins la política de contenció sobre l’imperi otomà de la monarquia hispànica, l’aliança amb Pèrsia permetia atacar el turc pel flanc oriental i guardar les possessions portugueses a l’Índic, amenaçades per anglesos i holandesos, però Felip II esta ocupat amb els preparatius de la Gran Armada (coneguda posteriorment com l’Armada Invencible) i es manté al marge mentre aconsella excloure França de la Lliga.

En aquest any 1588 arriba al poder Abbas en un cop d’estat de les tribus turques contra el seu pare, desprès d’anys caòtics i de guerra civil. Res no quedava del tresor de Tahmasp per al profit del nou xah, que es veu obligat a acceptar les conquestes fetes pels otomans i a concentrar els seus esforços inicials en reorganitzar el regne. És a Abbas a qui es deu la modernització de l’exèrcit i l’adveniment a primer fila dels ghulam[7].

Inicis d’una estratègia comuna i problemes entre els associats

Després de derrotar els seus enemics uzbeks, Abbas es troba en una situació favorable per lluitar contra els turcs, i és en aquest precís moment quan arriben a la seva cort uns aventurers anglesos que tindran gran transcendència: els germans Sherley.

Súbdits d’Elisabet d’Anglaterra, una de les majors enemigues del monarca hispànic, els Sherley havien estat, a més, pirates. Comprenent que ser els impulsors d’una coalició entre la cristiandat i el xah Abbas els pot fer molt rics, contacten amb un frare portuguès de l’ordre dels agustinians, Nicolas de Melo, i junts planegen fer-se passar per ambaixadors del rei Felip.

El xah Abbas s’entusiasma amb el projecte i envia el 1599 una delegació cap a occident amb cartes per al duc de Moscòvia, el rei de Polònia, l’emperador alemany, la reina d’Anglaterra, el rei d’Escòcia, el de França, el de Castella, la senyoria de Venècia i el Papa. Abbas proposava un atac cristià per Hongria i un de persa dirigit a Bagdad amb unes forces de 60000 mosqueters i altres tants genets, a més de demanar l’intercanvi d’ambaixadors i comprometre’s a no signar la pau per separat amb els otomans.

Però el que Sherley no ha dit en cap moment és que les diferències entre els regnes europeus no són només de caire polític i territorial,  i que hi ha un sisme religiós dins la cristiandat, un fet al que tant els europeus com els perses hi donaven una importància primordial. Cal senyalar que moltes de les ambaixades castellanes a Pèrsia tingueren una important participació d’ordres religioses, per les quals la conversió d’ànimes era una prioritat.

El viatge de la delegació serà molt conflictiu ja que Anthony Sherley s’enfrontarà pel lideratge de la mateixa amb el noble persa assignat pel xah, el qual acusarà Sherley de robar part dels regals que el monarca persa hauria enviat als dirigents cristians. En arribar a Roma, el Papa hi haurà de posar pau i els rebrà per separat.

            La corona hispànica té noticies de la delegació molt abans de que aquesta trepitgi les terres de l’imperi alemany, i en bona mesura la seva disposició amb els motius de l’ambaixada dependrà de la reacció que hi tingui l’emperador, parent del monarca castellà Felip III.

Els interessos de la monarquia hispànica eren contradictoris pel que fa a les propostes del xah; interessava per una banda que l’imperi otomà fos atacat i que les possessions hispàniques al Golf Pèrsic romanguessin fora de perill, però per l’altra acceptar un acord conjunt suposava obrir a altres potències cristianes el mercat persa del qual tenien el monopoli. A tot això les ordres religioses apostaven a favor d’una aliança, pensant que així tindrien permís del xah per a predicar el catolicisme pel seu imperi. El xah era conscient de la forta influència d’aquestes ordres i les animava a instal·lar-se a la capital Isfahan per tal de tenir a través d’elles un contacte més proper amb les minories cristianes de l’imperi. Feia circular també rumors d’una hipotètica conversió al cristianisme, cosa que engrescava molt als predicadors.

Donada la situació, el Consell d’Estat reunit a Valladolid accedí a les propostes perses i manà al Capità d’Ormuz de mantenir bones relacions amb els súbdits del xah.

            Tanmateix no triguen a sorgir problemes entre les monarquies com a conseqüència dels enfrontaments regionals entre la capitania d’Ormuz i el virrei de Xiraz, el ghulam Allah-verdi Khan. Quan el regne de Lar (regió de Laristan) estat coixí entre els safàvides i Ormuz, comença a posar problemes a la circulació de caravanes, Allah-verdi l’envaeix el 1602 i sota el pretext que haurien estat els portuguesos els promotors de diverses revoltes a la regió, s’apoderen a traïció de Bahrein. El capità d’Ormuz prepara una flota per recuperar l’illa, i en resposta Allah-verdi posa setge una altra fortalesa portuguesa, la de Comoran. Finalment la intervenció dels ambaixadors evita l’agreujament del conflicte, deposant ambdós bàndols les armes.

Luis Pereira Lacerda, l’ambaixador del monarca castellà, arriba a Isfahan el 1604 amb dues missions primordials: recuperar Bahrein, que encara és a mans del virrei de Xiraz, i convèncer Abbas de seguir la guerra amb els otomans. Abbas es nega a retornar Bahrein, al·legant els seus drets històrics, però accedeix a continuar la guerra contra el soldà, ja que fins al moment els seus èxits han estat espectaculars, arribant les tropes safàvides a recuperar tots els territoris perduts i a expandir-se fins a Bagdad.

            El tractat de pau de Zsitvatorok (1607) entre l’emperador alemany i el soldà enfurismà el xah Abbas, qui a més sap de la poca disposició de Felip III d’entrar en conflicte obert amb els otomans. Però el xah no només esperava forces militars de la monarquia hispànica, ja que d’altra banda tenia un gran interès en donar sortida a la seda persa en el mercat europeu.

El paper de les missions religioses

Van ser les ordres religioses enviades a Pèrsia les principals responsables de les negociacions entre les dues monarquies. Però el seu paper serà en certa manera contradictori i fins i tot contraproduent.

Antonio de Gouvea explica que, havent el xah conquerit Khorasan als uzbeks, li va explicar que tant el duc de Moscòvia com l’emperador Rodolf s’havien aixecat contra el turc i que no trigarien a sumar-se els altres prínceps cristians, entre ells Felip III, el més temut. Complagut amb les paraules del frare, li assegura que la seva intenció és declarar la guerra al turc com abans millor i l’impressiona amb el seu coneixement del cristianisme.

Però tot i ser útils per a la comunicació entre els dos sobirans, sovint les ordres religioses donaren una pèssima visió al xah a causa de les seves discòrdies. L’entusiasme que havia demostrat l’ambaixador Francisco de Costa per les campanyes militars d’Abbas mogueren el Papa a reemplaçar-lo el 1601 per una missió de carmelites castellans que no agradarà gens els agustins portuguesos. Unes diferències entre les ordres de les quals el xah se n’assabentarà i contribuirà a empitjorar la imatge que tenia d’una cristiandat ja de per sí convulsa degut a  l’enfrontament entre catòlics i protestants.

A la cort de Valladolid els preferits eren els jesuïtes, però l’arquebisbe de Goa, Alejo de Meneses, era agustinià i només promovia gent de la seva ordre. El 1602 formaven el primer convent catòlic de Pèrsia, esdevenint una mena d’ambaixada a Isfahan i el 1607 per ordre del rei dos agustinians assitien el xah en els seus viatges: Antonio de Gouvea i Guillermo de San Agustín, als quals s’uniria després Melchor de los Angeles amb l’objectiu de convèncer al xah de continuar la guerra i de les accions que feia la monarquia. Paral·lelament, Climent VIII opta per deixar de confiar en els portuguesos i encarrega una nova missió als pares carmelites descalços. Són comissionats el 1603 els italians Juan de la Asunción i Pablo de Jesús María, i tres espanyols: Juan de San Elíseo, Vicente de San Francisco i el sergent major de Flandes Francisco Riodolid de Peralta.

En tornar el 1608 a Roma, Pablo de Jesús Maria aconsellava a Felip III que posés d’ambaixador permanent algú que no fos portuguès, al.legant que els agustins destorbaven les missions i que un castellà faria moltes més conversions.

Aviat i com a conseqüència de la pau de Zsitvatorok, la tolerància mostrada pel xah cap a les ordres religioses instal·lades a Isfahan s’esfuma, sobretot pel fet que el catolicisme començava a competir amb l’autoritat espiritual del xah, i personatges rellevants com el patriarca armeni d’Isfahan feien acte d’obediència al Papa Pau V[8].

Deteriorament i fi de les relacions

Sherley aconsellà el 1604 a la monarquia hispànica una acció sobre l’illa de Xipre en la qual bastarien les galeres de Gènova, Nàpols, Sicília i Malta, que interceptaria el comerç entre Constantinoble i Alexandría en un moment molt delicat pels turcs, que acabaven de perdre Nauan el 1603 (prop de Babilònia) a mans perses, un gest que havia d’acontentar el xah Abbas i mantenir en peus el projecte d’aliança.

El 1611 Robert Sherley insisteix a Valladolid en el projecte de Xipre, però un cop més és ignorat per la Cort i d’això se’n faria ressó el xah.

Anthony Sherley proposa el 1607 un ambiciós projecte comercial que pretenia desviar el comerç de la seda persa d’Alep a Ormuz, beneficiant a Portugal i perjudicant a Venècia i França. Entenia l’anglès que Abbas tenia més interès en el comerç que en la guerra, pero la Cort no hi estava gaire interessada tot i els aparents beneficis que portaria el projecte, doncs el sistema impositiu d’Ormuz ja era molt lucratiu i no interessava que altres europeus amenacessin el seu monopoli. A més, centralitzar les sedes a Ormuz requeriria uns preus molt competitius que la ruta d’Àfrica no podia garantir; d’altra banda caldria bloquejar el mar Roig per a protegir el monopoli.

La monarquia hispànica és conscient de la precària situació en la qual es troben les seves possessions al Golf Pèrsic i procura mantenir les bones relacions amb els safàvides, sent la qüestió turca secundària en comparació amb el risc que suposaria perdre el xah com aliat a la zona, així que presten un ajut més actiu als enemics politics dels otomans com els rebels de Maina (1614), si bé aquestes demostracions no evitaran intromissions perses al Golf.

El 1619 l’ambaixador Don Garcia de Silva i Figueroa és rebut a Isfahan desprès d’un llarg periple. Demana al xah el retorn de Bahrein i dels territoris continentals d’Ormuz, i demana l’expulsió de la Companyia anglesa de les Indies Orientals, rival dels portuguesos en la lluita pel domini comercial.

L’ambaixador torna a casa sense obtenir cap concessió del xah, motivant els esquadrons d’Ormuz a enfrontar-se pel seu compte amb la companyia anglesa, la qual els derrota el 1621. Imam Qoli Khan, fill d’Allah-verdi, estableix una aliança amb els anglesos i conquereix Ormuz l’any següent.  Els portuguesos no renunciaran tan fàcilment a la seva fortalesa del Golf Pèrsic i faran diverses temptatives fallides fins que el 1625 assumeixen la impossibilitat de portar-ho a la pràctica i es retiren a Muscat (Oman), apartats definitivament de la política regional.   

Així, la lluita pel control del golf pèrsic es disputarà entre anglesos i holandesos en gran part per la seva superioritat naval, i la monarquia hispànica quedarà, a mitjans del segle XVII, allunyada  de qualsevol projecte al costat dels safàvides, el seu pes decau i queda rellegada a una posició internacional secundària.

Mapa de la Pèrsia Safàvida

---

[1] El 1586 arriben a la península ibèrica històries de les batalles entre turcs i perses; el poeta castellà Andrés Flores escriu poemes en favor dels perses. Quatre anys més tard l’historiador Antonio Herrera de Tordesillas tradueix l’obra de Juan Tomás Minadoi “Historia de la guerra entre turcos y persianos” (1587) que narra les batalles succeïdes entre 1576 i 1585

[2] L’historiador Eskandar Bayg Monshi considerà el Papa el rei més gran de Farangestan i la seva superioritat vers els altres regnes cristians, com Namse (Àustria), Faranse (França), Volandis (Holanda) i Englis (Anglaterra) entre altres.

[3] Ordre religiosa que accedí al  poder el 1501 i que establí el xiïsme com a religió oficial.

[4] Una derrota que s’explicaria per la incapacitat de les tropes del xah d’adaptar-se a l’ús de les armes de foc.

[5] Soldats esclaus molt propers al sobirà

[6] Un cas molt semblant al dels geníssers de l’imperi otomà.

[7] Un d’ells, Allah-verdi Khan, fou com a comandant en cap de l’exèrcit el segon home més poderós de l’imperi.

[8] Els armenis eren la minoria cristiana més nombrosa i des de principis d’aquest segle eren forçats a emigrar des del Càucas al nou barri d’Isfahan de Nova Julfa. El xah permeté el contacte amb els missioners catòlics amb l’idea que així els armenis no dependrien del patriarcat de Constantinoble (ignorant que aquests tenien el seu propi patriarcat). La divisió física de la comunitat armènia porta al cisma, per una banda el patriarca David IV a Nova Julfa i per l’altra Melchisedec a Ectmiazin. El cismàtic David fa acte d’obediència al papa Pau V a Isfahan (1607) davant els agustins, però la cerimònia no arriba a ser confirmada pel xah

Bibliografia:

Iran under the safavids. Roger Savory. Cambridge University Press. Cambridge. 1980.

El imperio luso-español y la persia safàvida. Tomo I (1582-1605). Luis Gil Fernández. Fundación universitaria española. Madrid. 2006

Iran and the world in the safavid age. Willem Floor, Edmund Herzig. I.B. Tauris. Londres. 2012

Relaciones diplomáticas entre la Persia safávida y la España de Felipe III: el caso de la primera embajada. Nazanin Mehrad. Librosdelacorte.es (núm.4). 2012. Pág. 22-47

Persia en la acción conjunta del Papado y la Monarquía Hispanica. Aproximación a la actuación de la  Compañia de Jesús (1549-1649). Enrique García Hernán. Hispania Sacra (núm. 62) 2010. Pág. 213-241

La monarquía de Felipe III: Los reinos. (Volumen IV). José Martínez Millán, Maria Antonietta Visceglia. Fundación Mapfre. Madrid. 2008