ZAQAFA-CULTURA ثقافة-كولتورة: entrevistas

Mostrando entradas con la etiqueta entrevistas. Mostrar todas las entradas

ENTRE EL RIGOR ACADÈMIC I L'EFÍMERA POÈTICA

Entrevista amb Marc Morató-Aragonès. Iranòleg.

Nascut a Barcelona l’any 1990, és graduat en Història per la Universitat de Barcelona, Máster i Doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Diplomàcia i Organitzacions Internacionals pel CEI. Ha fet recerca a la Tehran University i col·laborat amb l’Institut Cervantes d’Istambul, impartint cursos i conferències a la Pompeu Fabra, Universitat de Barcelona, Casa Elizalde, Universitat de Tubingen i Universitat de Granada.

En aquesta entrevista ens desvetlla històries i anècdotes d’un món que ens és molt desconegut, amb lligams insòlits amb la història hispànica i pinzellades de la que ha estat una cultura exquisida.

Z.C. Com vas arribar al món iranià? Què et va portar a decantar-te per aquesta branca de la història i per aquesta zona geogràfica?

M.M. El món iranià sempre em va semblar interessant, ja que a la història d'Occident sempre se l'ha presentat com a l'enemic, aquell imperi malèvol amb el qual és impossible l'entesa, fos per raons culturals o pel seu sistema polític. Així, quan jo estava estudiant la carrera d'història, una investigació casual sobre les relacions diplomàtiques dels Habsburg em va conduir a la curiosa història de l'ambaixada persa del xa Abbas a la Cort de Valladolid (1599-1602): de cop i volta, els perses no eren presentats com a enemics sinó com a aliats potencials d'Occident.

Z.C. Parla’ns una mica del panorama acadèmic amb què et vas trobar i quines particularitats en destacaries.

M.M. Donat que l'Iran no va ser colonitzat per l'Estat espanyol ni té una tradicional aliança politicocultural amb Occident, l'interès que ha generat ha estat molt limitat. Únicament, la seva inclusió dins l’anomenat “Eix del Mal” ha servit perquè hi hagi investigadors de política contemporània treballant-hi temes relacionats, sovint sense parar atenció a les fonts perses.
Aquesta és, generalment, la situació a les universitats actualment, i el mateix passava a l'època que em vaig començar a especialitzar. Bona part dels erudits que conformen la Societat Espanyola d'Iranologia treballen en departaments universitaris d'Estudis àrabs, on les temàtiques sobre l'Iran són poc habituals. Dedicar-se només a l'Iranologia és una missió impossible fora dels països anglosaxons i nord-europeus.

Z.C. Quan vas decidir l’especialitat i en quin moment vas fer el pas d’anar a estudiar a Teheran?

M.M. Arran de les meves investigacions sobre l'ambaixada persa en el seu pas per Barcelona, vaig decidir marxar una temporada a l'Iran per a millorar el meu coneixement de la llengua persa. Més endavant, durant els estudis de doctorat, ja centrats en la carrera política de Rostam Mirza (un cosí de l'esmentat xa Abbas que acabà exiliat a l'Índia), em vaig instal·lar durant dos anys a Teheran per a investigar les fonts documentals iranianes.

Z.C. De la teva primera experiència iraniana, què en destacaries? Vas notar més proximitat cultural o social de la que pensaves o va ser a l’inrevés?

M.M. El que més recordo va ser l'impacte de trobar-me en una classe de llengua persa, amb companys iraquians i nord-coreans, seguint la lliçó d'una professora amb vel.
Donada la complicada situació política de l'Iran actual el que inevitablement em va cridar més l'atenció van ser els altres estudiants estrangers que es movien pels cercles acadèmics de Teheran. Per una banda hi havia europeus amb arrels iranians, però per l'altra vaig conèixer iraquians, veneçolans, xinesos i fins i tot nord-coreans. Pel que fa al seu sistema acadèmic, em va sobtar l'alta competitivitat que es respirava als centres públics i el nivell de preparació de molts dels estudiants iranians.
Persones que tenien família a l'Iran ja m'havien dit que la seva gent és molt amable i la seva cultura exquisida; jo mateix l'havia estudiada abans d'anar-hi, però dècades de prejudicis em feien esperar el pitjor. Afortunadament, els millors pronòstics es varen complir: no eren monstres i les diferències culturals eren irrellevants quan els hi podies parlar de tot. El conjunt de la societat em va fer sentir molt ben acollit, més del que mai hagués rebut a Catalunya i, en certa manera, considero que l'experiència m'ha ajudat a ser millor persona.

Z.C. La distància en la percepció del món hispànic, i fins i tot del món del Magreb, que vas trobar en els estudiants… et va sobtar?

M.M. La comunitat universitària era plenament conscient de la ubicació de l'Estat espanyol a Europa, i del predomini hegemònic del castellà i el catolicisme al país.
Pel que fa a les classes populars, això no estava tan clar: tots podien citar-me els jugadors més famosos del Barça i del Real Madrid, però poca cosa més a banda que els hi constava que la gent de la península era més oberta que la del nord d'Europa.
Moltes persones al carrer pensaven que l'Islam encara era majoritari a Espanya i que, en certa manera, Al-Àndalus no havia estat destruït pels Reis Catòlics. Fins i tot, uns kurds em van preguntar si era cert que Saladí (al segle XII) havia estat el responsable de la islamització de la península.

Hashim Mirza Rustam Safavi (1569-1641) LACMA 1635-40

Z.C. Parla’ns de la teva experiència com a professor d’espanyol mentre seguies els estudis d'especialització a la Universitat de Teheran

M.M. Entre els iranians, independentment de la seva classe social, hi ha una percepció generalitzada que el país no té futur, no tant per la possibilitat d’una nova guerra com per un sistema econòmic en crisi. Així que tots fan grans esforços per aprendre idiomes europeus amb els quals tenen una oportunitat per a emigrar.
L'anglès és l'idioma majoritàriament escollit pels estudiants, però n'hi ha que ja tenen uns mínims d'anglès i, degut a la bona fama de l'Estat Espanyol (pel futbol i una major simpatia que els nord-europeus) escullen el castellà com a segona llengua.
La immensa majoria dels meus estudiants de llengua pertanyien a les classes altes de Teheran i eren profundament occidentalòfils. N'hi havia que en practicar el castellà els hi sortia un accent anglès i n'hi havia que se sabien de memòria totes les possessions espanyoles al nord d'Àfrica.

Z.C. Sobre la teva tesi doctoral: com vas triar el tema? Amb quines dificultats et vas trobar?

M.M. Quan estava fent el màster d'història a la UPF em van facilitar el Maathir al-Umara (El camí dels emirs), una increïble recopilació de les carreres públiques de molts nobles a l'imperi mogol de l'Índia, amb la qual vaig poder fer un treball de final de màster analitzant l'emigració d'iranians a la cerca d'un ofici a la Cort dels mogols. Una d'aquestes persones emigrades fou Rostam Mirza, la vida del qual em va semblar de pel·lícula: se salvà in extremis de ser executat per la mort del xa, la seva mare disfressà els servidors de soldats per a defensar el seu castell i es convertí en el general de confiança de l'emperador mogol Jahangir. Després de més tres dècades al servei dels emperadors mogols, Rostam Mirza fou jubilat i enviat a un palau d'Agra amb una pensió i més de cinc elefants de regal. En morir Rostam amb més de vuitanta anys, els funcionaris imperials tractaren de recuperar aquestes propietats, però seva la vídua les defensà amb dents i ungles, així que l'emperador, en un dubtós gest de magnanimitat, li va permetre conservar els elefants.

Les principals dificultats que vaig tenir durant la investigació van ser idiomàtiques; la immensa majoria de les cròniques perses no han estat traduïdes, ni tan sols al persa modern. La vida de Rostam Mirza a l'Índia la tenia ben documentada en fonts traduïdes a l'anglès (Jahangirnama o el mateix Maathir al-Umara), però la seva joventut era molt més complicada de rastrejar. Afortunadament, vaig tenir l'oportunitat de conèixer iranians molt amables que em van anar ajudant amb la investigació i la traducció de determinats paràgrafs de les cròniques.

Z.C. Després de fer col·laboracions amb revistes especialitzades i participar en congressos internacionals, quina valoració fas dels canals de divulgació i de les perspectives de les trobades amb altres investigadors?

M.M. El món acadèmic pateix d'un cert aïllament respecte a la resta de la societat, un fet que s'aprecia molt a Catalunya, on l'especialització dels acadèmics els fa incomprensibles per a la majoria de la gent i fins i tot per a molts dels seus col·legues.
El tema de la meva tesi doctoral n'és un bon exemple: parlar sobre Rostam Mirza i el regne afganès de Kandahar, fora de l'àmbit estrictament acadèmic no ha de tenir inicialment una gran rebuda; no és sorprenent, doncs aquesta figura tampoc és coneguda a l'Iran, l'Índia o al mateix Afganistan.
Perquè aquests temes arribin a un públic general (un que ja no vol llegir més sobre la Segona Guerra Mundial o les piràmides d'Egipte) cal que els acadèmics anem oferint gradualment contingut divulgatiu sobre aquelles contrades, començant per exemple per l'ambaixada persa a Barcelona o pel regnat de l'iranià Xapur a Badajoz, temes en els quals estic treballant actualment. Les grans revistes d'història difícilment s'arrisquen a entrar en aquests temes, però els petits mitjans online sí que s'hi han anat avenint (com Ab Origine Magazine i Hermes Kalamos)
Pel que fa a les trobades amb altres investigadors, en la majoria dels casos no hi apreciarem grans projectes col·lectius però, de tant en tant, és possible que es doni una cooperació que d'altra manera difícilment hagués estat possible.

Edició bilingüe editada el 2017 per Mehrandish Books, Teheran.

Z.C. Iran és un país on la poesia té una importància cabdal, molt arrelada i viscuda socialment. Ens podries parlar una mica d’aquest fenomen?

M.M. La poesia és fonamental a totes les generacions i condicions socials de l'Iran; reverencien els seus poetes més coneguts, tant en festivitats especials com al dia a dia, i poden recordar moltes de les seves obres de memòria. Hafiz, per la seva obra enciclopèdica, és vist com un dels principals referents culturals de la llengua persa; Rumi, que també és reconegut a Turquia, expressa un misticisme que connecta amb les persones que tenen sensibilitats espirituals; Saadi, per la seva banda, ens ajuda a reflexionar sobre la naturalesa humana i els límits del poder; Khayyam apel·la més a una ètica nihilista; Ubayd Zakani és pura sàtira política i Farrokhzad és més moderna i connectada amb el jovent.
Tant al període medieval com en l’actualitat, els iranians han connectat les seves experiències vitals i filosòfiques amb les rimes poètiques. A vegades parlen de festa i de vi, i poden estar referint-se a la relació amb Déu, la llibertat a la societat o a la pàtria mateixa.
Durant l’any, iranians de totes les generacions s’apropen als mausoleus dels poetes més reconeguts i els homenatgen recitant les seves obres més conegudes; a cafeteries modernes conviuen els clàssics amb les rimes dels nous talents, i a cada celebració familiar com l’any nou, sempre hi figuren els poetaris de referència.

Z.C. Hem constatat que el teu interès en el món persa no és només acadèmic, sinó que gaudeixes fent conèixer la historia, l’art i els indrets originals a viatgers amants de la cultura i el paisatge. Què recomanaries a qui es vulgui apropar al món iranià?

M.M. Malauradament, no podem viatjar al passat i conèixer de primera mà les civilitzacions que hem llegit als llibres d'història, però una manera molt eficient d'apropar-s'hi és anant personalment al territori. L'Iran, com la majoria de països, requereix ser visitat per a poder entendre'l, encara que sigui al circuit cultural més típic (Isfahan, Xiraz i Yazd); donada l'amabilitat de la seva gent, acabaràs coneixent la visió local i, de ben segur, hi voldràs tornar i veure altres parts del país. I per aquells que no tinguin temps de viatjar, els recomanaria que no perdin cap oportunitat d'anar a una conferència sobre el món iranià; sense anar més lluny, aquest mateix novembre de 2025 tindrem a Barcelona, a la UPF, el XII Congrés de la Societat Espanyola d'Iranologia (https://iranologia.es/)

Bibliografia recomanada

- Irán por dentro: la otra historia (guia cultural de la Persia Antigua al Irán moderno). Alfred G. Kavanagh. Ed. José J. De Olañeta, 2010.
- Historia antigua de Persia. De Ciro a Alejandro. Felip Masó Ferrer. Dstoria Antigua, 2016.
- El imperio luso-español y la Persia Safávida. Luis Gil Fernández. Fundación Universitaria Española, 2007.
- Antologia de literatura persa clàssica. Khayyam, Sa'dí, Rumí i Hafez: el plaer d'escoltar i la saviesa persa. J. F. Cutillas Ferrer. Universitat d'Alacant, 2024.

“Beginning of the story” El diwan visual de Nasser Haji Malek

Maria Elena Morató

Blind

Nascut a Ras Al-Khaima (Emirats Àrabs Units) el 1960, Nasser Haji pertany a una generació que va viure la irrupció i posicionament dels països de l’orient àrab en el panorama de l’art contemporani internacional. Sharja, amb la seva Biennal inaugurada el 1993, entrava amb força amb una convocatòria que aviat es va consolidar com un referent i que va transcendir la regionalitat per acollir representants de l’art de tot el món. Especialment apreciada pels artistes de l’orient mitjà, els comissariats internacionals rotatoris van permetre les interaccions i els diàlegs entre els llenguatges provinents de la tradició i les diferents expressions de la contemporaneïtat mundial. Qüestions com la identitat o l’adveniment de noves cartografies culturals van formar part de les línies de treball de les diferents convocatòries. Sota el seu paraigua van néixer una dècada després Abu Dhabi Art i Art Dubai, amb la vocació de fer dels Emirats un pol de l’art ineludible, un enllaç entre orient i occident.

És en aquest entorn que Nasser Haji arriba a la fotografia -diríem quasi de manera autodidacta-, bevent tant de l’espectacularitat del fotoperiodisme com de la fotografia creativa d’autor. Tot i que la seva formació no tenia res a veure amb el mon de l’art (es va graduar en dret el 1983), es va anar apropant al llenguatge visual d’una manera metòdica, amb la voluntat d’aprofundir en l’imaginari visual que li era proper -el seu entorn físic i emocional- amb les eines que li va anar descobrint la fotografia i que el van portar a una observació del mon des d’una visualitat poètica, centrada en el relat en blanc i negre.

Un aprenentatge llarg per arribar a una obra coral que transcendeix la imatge i esdevé un diwan visual on poesia i música hi són presents, s’hi perceben de manera clara i ens ajuden a entendre el seu univers ple de simbolisme (no exempt de misteri), sempre en un blanc i negre que és símbol de les contradiccions i dels contrastos, però també de la idea clara, sense ambigüitats, i d’una ferma voluntat de no viure en zona gris.

La principal característica de la col·lecció “Beginning of the story”, que ha exposat aquesta primavera al Museu Salvador Vilaseca de Reus, és el patró repetitiu com a fil conductor en totes les obres i que fan del seu un discurs diàfan. Explorant sobre tot el marc mental i social i les diverses circumstàncies del dia a dia, les seves figures femenines, més enllà de la petjada del llenguatge contemporani, traspuen el rerefons de tradicions com la vestimenta femenina -abaya- o coreogràfiques com la de les danses khaleegi. La posada en escena d’alguna manera es teatralitza, però el dramatisme es transmuta en reflexió pausada i temps alentit, en constant moviment. Les fotos de Nasser Haji, sense ser documentals, documenten l’ànima, són punyents i ens conviden a quedar-nos i analitzar-les.

La seva és una obra molt pensada, que va tardar 8 anys en realitzar i consta de seixanta-cinc peces. Cada una explica un relat, un esdeveniment personal o una circumstància, i totes estan interrelacionades. En elles, el control de llums, ombres i reflexos és total: fins i tot les obres s’han emmarcat sense vidre per evitar distorsions i mantenir la puresa de línies. Aquest diwan visual, però, no és un projecte clos, sinó que pot tenir continuïtat al llarg de tota la vida, ens assegura l’autor.

1125

Chess

Parlem amb Nasser Haji dels seus inicis i del seu treball

-Com i quan es va apropar al món de l'art visual?

El meu començament va ser amb les pintures en color a l'escola, que el meu professor d'art va apreciar i va penjar al pati de l'escola amb les pintures d'altres estudiants. Sempre vaig procurar que les meves obres tinguessin un tema i un objectiu, que jo mateix seleccionava. Al mateix temps, tenia una càmera molt petita, feia fotos de paisatges i esdeveniments familiars i vaig aprendre a revelar fotos en color a la cambra fosca. Mentre estudiava a la universitat, un dels meus amics em va donar una càmera millor que la que jo tenia, que sempre portava amb mi. Amb ella recordo que vaig participar en un dels concursos de fotografia de la universitat i vaig guanyar el segon premi.

Després de graduar-me i d'aconseguir una feina, vaig poder comprar una càmera professional, però a causa de la manca d'experts en l'ensenyament de la fotografia, vaig haver de comprar llibres i subscriure'm a revistes de fotografia mensuals que venien de fora del país, on aquests mitjans d'educació estaven disponibles; així que vaig aprendre pel meu compte pel mètode de prova i error. Vaig trigar molt de temps, i vaig fotografiar tot el que podia veure, fins i tot vaig provar la fotografia submarina. Després vaig canviar a la càmera digital. Fins a aquesta etapa no m’acabava de trobar a mi mateix en tots aquests tipus i experiments de fotografia.

-Quan va començar, quin era l'entorn artístic del seu país?
Quan vaig començar, hi havia la Societat de Belles Arts al meu país, els membres de la qual eren artistes de primer nivell, tant en l’àmbit local com internacional. No obstant això, a causa de la distància geogràfica entre mi i la Societat, no vaig tenir un contacte gaire fluid amb ells, excepte per la participació en algunes de les exposicions que organitzaven.
És el meu deure esmentar que la Dra. Najat Makki, una dels fundadors de l'associació i una dels artistes més destacats, em va ajudar molt, ja que vaig poder participar en més d'una exposició internacional d'arts plàstiques, com la 19 Asian Art Biennale de Bangladesh el 2022.

-Parla de la distància física entre vostè i la seu de la Societat de Belles Arts. Creu que aquesta distància va ser decisiva perquè mirés més cap als mestres de la creació europea i americana?

Sí, aquesta distància va tenir un efecte, especialment perquè treballava fins a altes hores del dia, acabava amb l’energia esgotada i ja no tenia ànim. Si afegim que en aquell moment a la Societat encara no hi havia mestres ni secció de fotografia, vaig haver de recórrer a l'experiència fotogràfica estrangera.

-Quins eren els seus referents en aquell moment, els seus professors?

Com he explicat, per falta d'experts en l'ensenyament de la fotografia, que estava en els seus inicis al meu país i no hi havia gaires practicants d’aquesta disciplina -com tampoc hi havia cap mitjà d'educació com el que hi ha avui en dia-, vaig començar a aprendre pel meu compte, però també puc dir que vaig fer intercanvi d'informació amb altres fotògrafs. Després vaig participar en uns tallers que em van ajudar molt a refinar el meu talent. Alguns d’aquests tallers van ser amb professors com Joe Mcnally, Bryan Peterson, Connie Imboden, Mohammed Shabib i Michael Freeman.

-Vostè va començar a treballar la fotografia quan la Biennal de Sharjah es va convertir en una de les referències obligatòries de l'art, especialment per a artistes de l'Orient Mitjà i l'Àfrica Oriental. Quines eren les percepcions que tenia en aquesta biennal comparant-la amb les percepcions que tenia en altres cites mundials? Hi havia realment diferències?

Sí, la Biennal de Sharjah es va convertir en l'interès de tots els artistes locals i internacionals, i un dels referents, però fins ara jo no hi he participat mai, encara que des de fa deu anys participo en altres exposicions i biennals, com la Biennal de Bangladesh o la Biennal de Venècia. Personalment, no crec que hi hagi diferències. Cada generació busca ser creativa en aquest art d'una manera o una altra, i cada generació té el seu propi estil, les seves expressions i la seva manera de traduir els seus sentiments en un estil artístic que és distintiu. El que observem és que els artistes sempre estan desenvolupant les seves capacitats artístiques, i també es evident que sempre desitgen la singularitat o crear la seva pròpia empremta artística.

-Quines expectatives tenien els joves del seu entorn que volien dedicar-se al món de la creació en arts visuals?

Des del meu punt de vista, s'hauria de fer la pregunta d'una altra manera: què espera l'art dels joves? Quina serà l’aportació d’aquests joves a l'art?
Les expectatives no donen resultats, perquè de vegades deceben. No esperis massa. Planifica els teus objectius i tindràs èxit. Aquesta és la lliçó.

The Bride

-Què busca en l'expressió fotogràfica?

Crec fermament que l'obra d'art ha de tenir un impacte en l'espectador, i per espectador em refereixo tant a mi com als altres, i aquest impacte ha de ser en forma de diàleg que sorgeix entre l'obra d'art i el destinatari. Sense aquest diàleg, no hi ha interacció, i quan aquesta interacció es perd, l'espectador perd la connexió amb l'obra d'art. Si una obra d'art perd aquest objectiu principal, queda com una obra estàtica sense ànima. Per produir l’ efecte de la interacció, ha d'haver-hi una expressió, expressions o gestos de tristesa o alegria, per exemple. L'impacte més important en l'obra d'art és la història darrere d'ella -en la meva opinió personal- o que almenys l'espectador pugui crear-ne una a través dels elements de l’obra. La meva elecció pel que fa a l’expressió en les meves obres artístiques va venir automàticament com a resultat de la meva elecció de la història de l'obra. Quan trio una història, aquesta ha de tenir un impacte en mi primer i després en els altres. En altres paraules, he de creure en el relat, ja que si no hi creus l'obra d'art podrà ser bonica en la seva forma però buida en termes de contingut. Jo volia documentar part dels esdeveniments de la meva vida en forma d'obres artístiques, i des del meu punt de vista ho vaig aconseguir.

-Ha experimentat amb algun altre llenguatge artístic?

No he tingut cap experiència artística a banda de la fotografia, però m'interessen molt totes les arts, fins i tot l'art de la cuina i la fusteria. Respecto i aprecio l'art allà on sigui i en qualsevol forma. Quan no hi ha art, no hi ha bellesa.

-Respecte al concepte de bellesa, per què creu que ha d’estar present en l’obra d’art?

El concepte de bellesa és molt important en el treball artístic. Mira al teu voltant i veuràs que si no fos per la bellesa de la flor i el seu fragant perfum, l'abella no se sentiria atreta per ella.
Al meu entendre, l'obra d'art ha de contenir l'element estètic i l'element ideal de l'obra, tots dos elements es complementen entre si. Quan un element domina l'altre, hi ha un defecte en l'obra d'art. Així doncs, la bellesa de la pintura és la principal porta d’accés perquè l'espectador entri en l'obra, explori el contingut i romangui connectat a l'obra. Però si l'obra manca de l'element bellesa, l'element idea ha de tenir la força suficient per a poder compensar-la. La bellesa és molt important per atraure l'ull dins de l'obra i perllongar l’interès, mentre que la idea és el que manté la connexió de l'espectador amb l'obra.

-Cóm va arribar a aquesta estètica en blanc i negre tan particular?

A principis del mil·lenni em vaig fer una gran pregunta: què vull i on vaig? I vaig decidir fer una cosa que pogués impactar en la memòria dels altres i de la que em sentís satisfet, així que em vaig decantar per la fotografia conceptual, perquè em va permetre traduir els meus sentiments a obres d'art i al mateix temps va possibilitar que l'espectador pogués dialogar amb mi sobre la idea de l’obra i interactuar amb ella. Vaig començar a planificar un projecte molt ambiciós, i vaig començar a treballar en el projecte Beginning of a story fins que el vaig acabar el 2020.

-Penso en la teatralitat de la seva obra, en una mena de repeticions visuals que de vegades també són musicals. Podem dir que la seva sèrie de fotos d'alguna manera beu d'aquesta tradició de poesia oral que és música de la paraula?

M'ha agradat la seva comparació d'obres d'art amb la música. Sí, estic d'acord amb el que ha dit. Quan tots els nostres sentits participen amb la mirada per comunicar-nos amb l'obra, aquí arribem al cim del gaudi. És cert que la vista és l’únic sentit que te una connexió directa amb l'obra d'art, però el moviment de l'ull recorrent de manera suau l’obra d'una cantonada a una altra, de la mateixa manera que una abella es mou d'una flor a una altra, transmet missatges a la resta dels sentits que permeten compartir el plaer estètic, i aquest procés és similar al que fa el Maestro que condueix l’orquestra a l’excel·lència. Jo dedueixo el tema de les meves obres a partir dels esdeveniments que han ocorregut en la meva vida, i que em van afectar d'una manera o una altra. Cadascuna de les obres d’aquesta sèrie representa una únic relat o esdeveniment independent en si mateix, però al final aquestes obres s'uneixen per formar una història, i com que aquesta història és la meva, era necessari incloure-hi la meva essència personal. Per això vaig utilitzar l'abaya en blanc i negre, que simbolitza les contradiccions en la meva personalitat de vegades o en els meus sentiments, i que és tan un símbol del meu rebuig a viure en una zona grisa com del meu clar desig de determinar el meu destí; que les meves decisions siguin prou clares perquè els altres puguin entendre'm correctament. Al mateix temps, indica el que em preocupa quan altres prenen decisions poc clares o contradictòries. Les obres són també una documentació d'esdeveniments dolorosos i feliços amb l'objectiu de tornar a viure aquests sentiments. La repetició dels elements de l'obra que componen la majoria de les imatges és un símbol de la repetició de sentiments, i el contingut o idea darrere les obres varia d'una obra a una altra en funció de l'esdeveniment. O del relat. Aquest treball va trigar uns vuit anys a produir-se. Però els criteris i l’objectiu que em vaig fixar per al projecte van ser molt clars des del principi. També volia que el projecte romangués en la memòria de les persones i que la meva empremta fos clara en el món de l'art.

-El que més crida l'atenció de la sèrie és l'ús de l'abaya com a element teatral, com a fil conductor, però m'interessa saber quins són els rastres (si n'hi ha) de la cultura tradicional en la seva obra.

Sí, l'ús de l'abaya en la sèrie fotogràfica és clarament influenciat per la cultura tradicional, que, ens agradi o no, apareixerà en les nostres accions d'una manera o altra, i l'abaya de les fotos és la que les noies porten al meu país i simbolitza la modèstia i la castedat. Encara que aquesta peça ha evolucionat en el seu disseny i forma amb el pas del temps, doncs l'abaya tradicional és la que porten la meva mare i altres de la seva generació, el color i les connotacions continuen sent els mateixos.

-Perquè només tria la figura femenina? Creu que la figura de l’home podria donar una lectura diferent a lo que vol expressar?

Hi ha dues raons; la primera és estètica: m’interessava el blanc i negre i l’abaya era la peça que més joc em donava a l’hora d’expressar-me. La segona és que la majoria d'aquestes obres es van inspirar en històries de la vida real en què les dones eren l'element principal. A banda d’aquesta sèrie, jo treballo amb comoditat tant amb homes com amb dones.

(Aquesta entrevista es va realitzar via correu electrònic al mes de maig de 2024)