LA BARCELONA MÉS AFRICANA

LA BARCELONA MÉS AFRICANA

Un futur possible a través de l’art

No crec que existeixi a Barcelona un lloc que reflecteixi millor l’estratificació cultural impermeable de la ciutat que la plaça dels Àngels. Situada al barri del Raval, on es concentra una gran part de població extracomunitària, s’hi troba el MACBA, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. És curiós veure-hi d’una banda els visitants del museu transitar-hi de passada (aliens i potser sorpresos de l’ambient general que s’hi respira) i d’altra banda els que l’habiten cada dia: skaters i diferents grups d’immigrants que s’hi reuneixen i que en certa manera han colonitzat l’entorn, acompanyats de la impassible escultura de Jorge Oteiza i l’arquitectura de Richard Meier. Són dos mons que viuen d’esquena i que en certa manera s’ignoren; uns busquen el sol i la vida; els altres, entendre o contemplar vides i universos aliens a través de les exposicions.

Fa molt de temps (més de 20 anys) que les mirades del món cultural de la capital catalana acullen de forma intermitent exposicions d’artistes africans, trobades professionals i simposis de la crítica d’art i el pensament relacionades amb les lectures i relectures de l’herència colonial i de la nova contemporaneïtat. Tot, seguint la tendència que des de l’esfera occidental s’aboca al reconeixement del sud global i a una reparació cultural necessària. Amb el temps, aquesta mirada ha anat evolucionant en paral·lel a com el pensament crític encarava i classificava les aproximacions a les cultures i els països.

En aquest sentit, la paradoxa que viuen els immigrants és força cridanera: d’una banda, es multipliquen les trobades de caire cultural en les esferes privilegiades de galeries i museus i, de l’altre, creix la problemàtica social de les persones provinents dels mateixos països sobre els que aquests espais posen el focus.

En la lenta trajectòria cap a una diferent comunicació intercultural hi han jugat un paper important no només les institucions sinó un petit grup d’associacions privades que, a través de diferents línies de treball divulgatiu, han apropat al públic l’obra de creadors d’altres cultures per tal de conèixer les seves realitats. Cicles de cinema i teatre, congressos universitaris i professionals, setmanes literàries, fires, simposis i residències d’art... I, a mida que s’anaven desenvolupant, agafaven notorietat noms que avui són paradigma d’aquest canvi, no només generacional sinó també conceptual, lligat a la afrodiàspora. Parlem per exemple d’Elvira Dyangani Ose (directora del MACBA els darrers 4 anys i actualment directora de la II Biennal d’Art públic d’Abu Dhabi) o de Tania Safura Adam (investigadora i fundadora de  Radio Àfrica i curadora de la mosta Arxius Negres: fragments d’una metròpoli anticolonial en el marc de Manifesta-15), però també parlem de l’Associació JISER Reflexions Mediterrànies, la Casa Amaziga de Catalunya, o l’Associació de Joves Afrodescendents de Catalunya, entre d’altres.

Un 2025 que canvia perspectives

El que ha passat el 2025 a Barcelona (i que continua aquest 2026) ha estat una explosió de convocatòries que ens ha sorprès no només per la confluència temporal sinó per un gir de perspectiva en els plantejaments de base. El remarcable i estimulant dinamisme, és degut en bona part al paper de les joves generacions dels col·lectius immigrats, que s’estan coordinant per contribuir a la vida pública de la ciutat des del seu propi punt de vista.

Cal assenyalar la diferència entre el bloc institucional i el bloc privat, ja que, encara que moltes vegades puguin treballar conjuntament, cadascun te els seus propis interessos i objectius. I és d’aquesta manera que es va dibuixant el panorama real, no només de l’art i els artistes, sinó de la societat mateixa.

Tres exposicions institucionals han marcat aquest punt d’inflexió, tant per l’envergadura com pel tractament que se’ls ha donat, implicant la mirada del visitant i forçant-lo a la reflexió històrica. Això denota no només un interès intel·lectual sinó una mena d’acte col·lectiu de desgreuge per unes actituds de les quals la societat no pot estar-ne orgullosa, com són les lligades al colonialisme. Per bé que històricament aquestes actituds ens semblen ja llunyanes, les seves conseqüències i derivades són ben actuals i afecten profundament la nostra societat, encara que moltes vegades ni ens n’adonem.

LES EXPOSICIONS

 

Fabular Paisatges. El Museu habitat, comissariada per Manuel Borja-Villel al Palau Victòria Eugènia i al Palau Moja. Aquest curador es caracteritza per tensar variables en els seus plantejaments fins al punt de generar incomoditats i polèmiques. En aquest cas, trobo que la seva manera una mica destroyer i irreverent de presentar les diverses seccions de l’exposició, lluny de la pulcritud i exquisidesa dels espais museístics tradicionals, són quasi un cop de puny al visitant que l’obliga a sortir de l’espai de confort com a mer contemplador per a ser part activa en la reconstrucció d’aquest puzle que és la nostra història. No es tracta només de mirar, sinó de formar part d’allò que mirem, transcendint el mer joc. Perquè, d’una o altra manera, hi estem profundament implicats.

En aquesta exposició hem vist obra dels paisatgistes romàntics catalans, llibres, fotografies i documentals històrics de Barcelona i els seus guetos, del Rif, del Sàhara, Guinea Equatorial, Cuba, Puerto Rico i Filipines (les antigues terres colonials espanyoles). A través de tots aquests objectes ens han parlat de l’ús i abús de manierismes i iconografies, de la trampa de la representació, de legitimacions, del poder de la imatge, de la memòria, dels silencis de la història, dels relats, de la manera de catalogar el coneixement i, per tant, d’encarar l’avui per planificar el demà.

La Infàmia. La participació catalana en l’esclavatge colonial, realitzada al Museu Marítim, és una mostra documental històrica que centra la mirada en la industrialització de Catalunya lligada al gran negoci colonial entre els segles XVI i XIX. Es fa una revisió sobre la influència i les reminiscències d’aquest fenomen en la societat contemporània, una reflexió que té com a propòsit fonamental promoure l’educació en valors i l’arrelament d’aquests en la construcció del present i el futur, d’acord amb la voluntat de la institució d’avançar en el model de museu social per a una societat contemporània multicultural i diversa, mitjançant l’impuls de noves línies d’interpretació de la història i el patrimoni marítim català.

En el marc d’aquesta exposició l’Associació de Joves Afrodescendents de Catalunya va organitzar JAN Experience, una manifestació cultural i simbòlica que va articular, en un entorn festiu, memòria, denúncia, celebració i reconstrucció a través de la cultura viva: música, gastronomia, relat, art i paraula. Si als museus les activitats s’orienten habitualment a revisar el passat per a reflexionar sobre el futur, JAN Experience va néixer de la necessitat urgent de respondre al racisme, els discursos d’odi i la desmemoria, proposant una visió clara del futur que aquests joves volen construir col·lectivament. 

Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica, presentada al MACBA i coproduïda amb el Art Institute of Chicago, ha estat sens dubte la mostra més impactant i completa, abastant cada una de les variables de la cultura i el pensament. Una mostra internacional que reuneix més de 500 objectes d’un centenar d’artistes, analitza el panafricanisme com una proposta cultural i política que projecta una altra visió del mon. Un exercici de territoris en relació, sense centre i sense límits (superant fronteres, geogràfiques o imaginàries), oberts a la seva pròpia pluralitat i a la possibilitat utòpica d’un món interdependent, més enllà de la raça.

Elvira Dyangani, una de les curadores, ha volgut aportar una mirada innovadora sobre el paper del museu en l’escenari local i sobre el mateix paper de l’art en un món contemporani transnacional. Fer del museu la casa de tots, també un lloc de resistència més obert al barri i a la ciutadania i generar un discurs comunal que permeti la transversalitat. L’objectiu és transcendir l’enfocament etnogràfic encara ancorat en l’imaginari col·lectiu, trencar la dicotomia tradicional vs. modern i fer que la narració pertanyi als artistes, ja que ells són al mateix temps protagonistes i narradors.

L’exposició s’acompanya d’un catàleg i una publicació de textos teòrics (Panàfrica. Art i imaginaris polítics per a la construcció d’un planeta negre. MACBA, 2025) imprescindible per entendre l’actual dinàmica, amb textos d’Elvira Dyangani, Souleymane Bachir Diagne, Adon Getachew, Nydia Swaby, Javier García Fernández, C. L. R. James, Tania Safura, Rasheed Araeen, Antawan Byrd, Sophia Azeb, Achille Mbembe i altres)

Aquesta voluntat d’estendre i acollir els discursos de veus plurals es va materialitzar en el seminari Black Urbanities. Polítiques negres a la ciutat. Com es va dir en la presentació, era la primera vegada que un “espai blanc”(el MACBA) albergava un seminari organitzat per gent negra parlant de negritud en el qual no es buscava trobar un lloc al terreny dels privilegiats sinó que es buscava crear el lloc propi a través de noves plataformes d’actuació. Es va incidir també en la importància del disseny arquitectònic dels espais públics i edificis de la ciutat per tal de fer-la més habitable, on les diferents cultures poguessin interactuar. I, en definitiva, es va establir la urgència de generar coneixements per evitar les “trinxeres”.

Totes aquestes exposicions permeten diferents nivells de lectura (el gaudi, la contemplació, la bellesa, la denúncia, l’anàlisi, la crítica, el rebuig) i no acaben quan surts del museu perquè t’ofereixen línies de lectures i investigacions posteriors. La seva mirada transversal inclou documents, literatura, música, moviments socials i polítics, moda, art, cinema, fotografia... perquè tot això, en conjunt, és el que permet fer una aproximació real al mon en general i al mon africà del segle XXI en particular.

El paper dels artistes

Quan parlàvem dels dos mons impermeables, hem de parar atenció al fet que qui propicia l’apropament i la comunicació entre ambdós són precisament els artistes, molts d’ells també activistes socials. En un fascinant joc de presències, aquests creadors s’acosten a públics diversos gràcies a plataformes que son en si mateixes elitistes, però que propicien acostaments inesperats i molt fructífers. Els artistes en són conscients, però la simbiosi funciona i per tant accepten aquest rol.  

Molts artistes de diferents parts del mon poden arribar a un públic molt variat a través de convocatòries internacionals com la LOOP Fair Barcelona, la primera fira a nivell mundial (iniciada el 2003) 

 

dedicada exclusivament a la videocreació des d'un punt de vista artístic i global; una finestra màgica als creadors que sovint ha possibilitat la realització d’exposicions individuals a la ciutat i la projecció internacional del seu treball. És aquí on trobem galeries barcelonines compromeses en la divulgació d’artistes africans. Aquest darrer any la galeria Load ha presentat el treballs del col·lectiu d’Etiopia Yatreda (una representació en càmera lenta de la cerimònia ritual de cafè en una comunitat rural com a espai d’encontre, en un treball ple de nostàlgia poètica d’un entorn i un temps. La plataforma The Over ha portat el treball de la figuració de denúncia sobre l’entorn dels nens del carrer del maurità Saleh Lo (que ja l’any 2016 va participar a la col·lectiva Joves Artistes Mauritans organitzada pel Club d’Amics de Mauritània)  i l’obra audiovisual Doxandeem de temàtica social del polifacètic senegalès Alibeta.

Va ser a la xerrada-performance d’Alibeta que vam copsar perfectament aquest compromís de l’art amb l’activisme del que parlàvem abans. El seu posicionament és clar: després de dècades incorporant el prefix DE als raonaments i polèmiques a l’entorn de la creació i la vida africanes (de-colonitzar, de-construir,...), ja és hora d’incorporar el RE. És a dir, és hora de re-construir el propi llenguatge i el propi marc mental, visual i social. Canviar el concepte de galeries pel d’habitacions (un espai de comunitat per a la vida), i no parlar d’art sinó de cultura i que aquesta sigui la veritable forma de coneixement.

Les noves propostes contemporànies a l’entorn de la creació africana són, en definitiva, una manera de trencar linealitats i afavorir altres perspectives de lectura en l’espectador; que aquest vagi més enllà d’allò que veu: més enllà de la bellesa, del format, del material, de la perspectiva, i del marc físic i mental que fins fa poc ens havia tingut bastant sotmesos.

Molt a reflexionar. Molt a fer.

Maria Elena Morató