Maria Elena Morató
 |
| Blind |
Nascut a Ras Al-Khaima (Emirats Àrabs Units) el
1960, Nasser Haji pertany a una generació que va viure la irrupció i
posicionament dels països de l’orient àrab en el panorama de l’art contemporani
internacional. Sharja, amb la seva Biennal inaugurada el 1993, entrava amb
força amb una convocatòria que aviat es va consolidar com un referent i que va
transcendir la regionalitat per acollir representants de l’art de tot el món.
Especialment apreciada pels artistes de l’orient mitjà, els comissariats internacionals
rotatoris van permetre les interaccions i els diàlegs entre els llenguatges
provinents de la tradició i les diferents expressions de la contemporaneïtat
mundial. Qüestions com la identitat o l’adveniment de noves cartografies
culturals van formar part de les línies de treball de les diferents
convocatòries. Sota el seu paraigua van néixer una dècada després Abu Dhabi Art
i Art Dubai, amb la vocació de fer dels Emirats un pol de l’art ineludible, un
enllaç entre orient i occident.
És en aquest entorn que Nasser Haji arriba a
la fotografia -diríem quasi de manera autodidacta-, bevent tant de
l’espectacularitat del fotoperiodisme com de la fotografia creativa d’autor. Tot
i que la seva formació no tenia res a veure amb el mon de l’art (es va graduar
en dret el 1983), es va anar apropant al llenguatge visual d’una manera
metòdica, amb la voluntat d’aprofundir en l’imaginari visual que li era proper -el
seu entorn físic i emocional- amb les eines que li va anar descobrint la
fotografia i que el van portar a una observació del mon des d’una visualitat
poètica, centrada en el relat en blanc i negre.
Un aprenentatge llarg per arribar a una obra coral
que transcendeix la imatge i esdevé un diwan
visual on poesia i música hi són presents, s’hi perceben de manera clara i ens
ajuden a entendre el seu univers ple de simbolisme (no exempt de misteri), sempre
en un blanc i negre que és símbol de les contradiccions i dels contrastos, però
també de la idea clara, sense ambigüitats, i d’una ferma voluntat de no viure
en zona gris.
La principal característica de la col·lecció “Beginning
of the story”, que ha exposat aquesta primavera al Museu Salvador Vilaseca
de Reus, és el patró repetitiu com a fil conductor en totes les obres i que fan
del seu un discurs diàfan. Explorant sobre tot el marc mental i social i les
diverses circumstàncies del dia a dia, les seves figures femenines, més enllà de la petjada del
llenguatge contemporani, traspuen el rerefons de tradicions com la vestimenta
femenina -abaya- o coreogràfiques com la de les danses khaleegi.
La posada en escena d’alguna manera es teatralitza, però el dramatisme es
transmuta en reflexió pausada i temps alentit, en constant moviment. Les fotos de Nasser Haji, sense ser
documentals, documenten l’ànima, són punyents i ens conviden a quedar-nos i
analitzar-les.
La seva és una obra molt pensada, que va
tardar 8 anys en realitzar i consta de seixanta-cinc peces. Cada una explica un
relat, un esdeveniment personal o una circumstància, i totes estan interrelacionades. En elles, el control de llums, ombres i
reflexos és total: fins i tot les obres s’han emmarcat sense vidre per evitar
distorsions i mantenir la puresa de línies. Aquest diwan visual, però, no
és un projecte clos, sinó que pot tenir continuïtat al llarg de tota la vida,
ens assegura l’autor.
 |
| 1125 |
 |
| Chess |
Parlem amb Nasser Haji dels seus inicis i del seu treball
-Com i quan es va apropar al món de l'art visual?
El meu començament va ser amb les pintures en color a l'escola, que el meu professor d'art va apreciar i va penjar al pati de l'escola amb les pintures d'altres estudiants. Sempre vaig procurar que les meves obres tinguessin un tema i un objectiu, que jo mateix seleccionava. Al mateix temps, tenia una càmera molt petita, feia fotos de paisatges i esdeveniments familiars i vaig aprendre a revelar fotos en color a la cambra fosca. Mentre estudiava a la universitat, un dels meus amics em va donar una càmera millor que la que jo tenia, que sempre portava amb mi. Amb ella recordo que vaig participar en un dels concursos de fotografia de la universitat i vaig guanyar el segon premi.
Després de graduar-me i d'aconseguir una feina, vaig poder comprar una càmera
professional, però a causa de la manca d'experts en l'ensenyament de la
fotografia, vaig haver de comprar llibres i subscriure'm a revistes de
fotografia mensuals que venien de fora del país, on aquests mitjans d'educació estaven
disponibles; així que vaig aprendre pel meu compte pel mètode de prova i error.
Vaig trigar molt de temps, i vaig fotografiar tot el que podia veure, fins i
tot vaig provar la fotografia submarina. Després vaig canviar a la càmera
digital. Fins a aquesta etapa no m’acabava de trobar a mi mateix en tots
aquests tipus i experiments de fotografia.
-Quan va començar, quin era l'entorn
artístic del seu país?
Quan vaig començar, hi havia la Societat de Belles Arts al meu país, els
membres de la qual eren artistes de primer nivell, tant en l’àmbit local com
internacional. No obstant això, a causa de la distància geogràfica entre mi
i la Societat, no vaig tenir un contacte
gaire fluid amb ells, excepte per la participació en algunes de les exposicions
que organitzaven.
És el meu deure esmentar que la Dra. Najat Makki, una dels fundadors de
l'associació i una dels artistes més destacats, em va ajudar molt, ja que vaig
poder participar en més d'una exposició internacional d'arts plàstiques, com la
19 Asian Art Biennale de Bangladesh el 2022.
-Parla de la distància física entre vostè i la seu de la Societat de Belles Arts. Creu que aquesta distància va ser decisiva perquè mirés més cap als mestres de la creació europea i americana?
Sí, aquesta distància va tenir un efecte, especialment perquè treballava fins a altes hores del dia, acabava amb l’energia esgotada i ja no tenia ànim. Si afegim que en aquell moment a la Societat encara no hi havia mestres ni secció de fotografia, vaig haver de recórrer a l'experiència fotogràfica estrangera.
-Quins eren els seus referents en aquell moment, els seus professors?
Com he explicat, per falta d'experts en l'ensenyament de la fotografia, que
estava en els seus inicis al meu país i no hi havia gaires practicants
d’aquesta disciplina -com tampoc hi havia cap mitjà d'educació com el que hi ha
avui en dia-, vaig començar a aprendre pel meu compte, però també puc dir que
vaig fer intercanvi d'informació amb altres fotògrafs. Després vaig participar
en uns tallers que em van ajudar molt a refinar el meu talent. Alguns d’aquests
tallers van ser amb professors com Joe Mcnally, Bryan Peterson, Connie Imboden,
Mohammed Shabib i Michael Freeman.
-Vostè va començar a treballar la fotografia quan la Biennal de Sharjah es va convertir en una de les referències obligatòries de l'art, especialment per a artistes de l'Orient Mitjà i l'Àfrica Oriental. Quines eren les percepcions que tenia en aquesta biennal comparant-la amb les percepcions que tenia en altres cites mundials? Hi havia realment diferències?
Sí, la Biennal de Sharjah es va convertir en l'interès de tots els artistes locals i internacionals, i un dels referents, però fins ara jo no hi he participat mai, encara que des de fa deu anys participo en altres exposicions i biennals, com la Biennal de Bangladesh o la Biennal de Venècia. Personalment, no crec que hi hagi diferències. Cada generació busca ser creativa en aquest art d'una manera o una altra, i cada generació té el seu propi estil, les seves expressions i la seva manera de traduir els seus sentiments en un estil artístic que és distintiu. El que observem és que els artistes sempre estan desenvolupant les seves capacitats artístiques, i també es evident que sempre desitgen la singularitat o crear la seva pròpia empremta artística.
-Quines expectatives tenien els joves del seu entorn que volien dedicar-se al món de la creació en arts visuals?
Des del meu punt de vista, s'hauria de fer la pregunta d'una altra manera: què
espera l'art dels joves? Quina serà l’aportació d’aquests joves a l'art?
Les expectatives no donen resultats, perquè de vegades deceben. No esperis
massa. Planifica els teus objectius i tindràs èxit. Aquesta és la lliçó.
 |
| The Bride |
-Què busca en l'expressió fotogràfica?
Crec fermament que l'obra d'art ha de tenir un impacte en l'espectador, i per espectador em refereixo tant a mi com als altres, i aquest impacte ha de ser en forma de diàleg que sorgeix entre l'obra d'art i el destinatari. Sense aquest diàleg, no hi ha interacció, i quan aquesta interacció es perd, l'espectador perd la connexió amb l'obra d'art. Si una obra d'art perd aquest objectiu principal, queda com una obra estàtica sense ànima. Per produir l’ efecte de la interacció, ha d'haver-hi una expressió, expressions o gestos de tristesa o alegria, per exemple. L'impacte més important en l'obra d'art és la història darrere d'ella -en la meva opinió personal- o que almenys l'espectador pugui crear-ne una a través dels elements de l’obra. La meva elecció pel que fa a l’expressió en les meves obres artístiques va venir automàticament com a resultat de la meva elecció de la història de l'obra. Quan trio una història, aquesta ha de tenir un impacte en mi primer i després en els altres. En altres paraules, he de creure en el relat, ja que si no hi creus l'obra d'art podrà ser bonica en la seva forma però buida en termes de contingut. Jo volia documentar part dels esdeveniments de la meva vida en forma d'obres artístiques, i des del meu punt de vista ho vaig aconseguir.
-Ha experimentat amb algun altre llenguatge artístic?
No he tingut cap experiència artística a banda de la fotografia, però
m'interessen molt totes les arts, fins i tot l'art de la cuina i la fusteria.
Respecto i aprecio l'art allà on sigui i en qualsevol forma. Quan no hi ha art,
no hi ha bellesa.
-Respecte al concepte de bellesa, per què creu que ha d’estar present en l’obra d’art?
El concepte de bellesa és molt important en el treball artístic. Mira al teu
voltant i veuràs que si no fos per la bellesa de la flor i el seu fragant perfum,
l'abella no se sentiria atreta per ella.
Al meu entendre, l'obra d'art ha de contenir l'element estètic i l'element
ideal de l'obra, tots dos elements es complementen entre si. Quan un element
domina l'altre, hi ha un defecte en l'obra d'art. Així doncs, la
bellesa de la pintura és la principal porta d’accés perquè l'espectador entri
en l'obra, explori el contingut i romangui connectat a l'obra. Però si l'obra manca de l'element bellesa, l'element idea ha de tenir la força
suficient per a poder compensar-la. La bellesa és molt important per atraure l'ull dins de l'obra i perllongar
l’interès, mentre que la idea és el que manté la connexió de l'espectador amb
l'obra.
-Cóm va arribar a aquesta estètica en blanc i negre tan particular?
A principis del mil·lenni em vaig fer una gran pregunta: què vull i on vaig? I vaig decidir fer una cosa que pogués impactar en la memòria dels altres i de la que em sentís satisfet, així que em vaig decantar per la fotografia conceptual, perquè em va permetre traduir els meus sentiments a obres d'art i al mateix temps va possibilitar que l'espectador pogués dialogar amb mi sobre la idea de l’obra i interactuar amb ella. Vaig començar a planificar un projecte molt ambiciós, i vaig començar a treballar en el projecte Beginning of a story fins que el vaig acabar el 2020.
-Penso en la teatralitat de la seva obra, en una mena de repeticions visuals que de vegades també són musicals. Podem dir que la seva sèrie de fotos d'alguna manera beu d'aquesta tradició de poesia oral que és música de la paraula?
M'ha agradat la seva comparació d'obres d'art amb la música. Sí, estic d'acord amb el que ha dit. Quan tots els nostres sentits participen amb la mirada per comunicar-nos amb l'obra, aquí arribem al cim del gaudi. És cert que la vista és l’únic sentit que te una connexió directa amb l'obra d'art, però el moviment de l'ull recorrent de manera suau l’obra d'una cantonada a una altra, de la mateixa manera que una abella es mou d'una flor a una altra, transmet missatges a la resta dels sentits que permeten compartir el plaer estètic, i aquest procés és similar al que fa el Maestro que condueix l’orquestra a l’excel·lència. Jo dedueixo el tema de les meves obres a partir dels esdeveniments que han ocorregut en la meva vida, i que em van afectar d'una manera o una altra. Cadascuna de les obres d’aquesta sèrie representa una únic relat o esdeveniment independent en si mateix, però al final aquestes obres s'uneixen per formar una història, i com que aquesta història és la meva, era necessari incloure-hi la meva essència personal. Per això vaig utilitzar l'abaya en blanc i negre, que simbolitza les contradiccions en la meva personalitat de vegades o en els meus sentiments, i que és tan un símbol del meu rebuig a viure en una zona grisa com del meu clar desig de determinar el meu destí; que les meves decisions siguin prou clares perquè els altres puguin entendre'm correctament. Al mateix temps, indica el que em preocupa quan altres prenen decisions poc clares o contradictòries. Les obres són també una documentació d'esdeveniments dolorosos i feliços amb l'objectiu de tornar a viure aquests sentiments. La repetició dels elements de l'obra que componen la majoria de les imatges és un símbol de la repetició de sentiments, i el contingut o idea darrere les obres varia d'una obra a una altra en funció de l'esdeveniment. O del relat. Aquest treball va trigar uns vuit anys a produir-se. Però els criteris i l’objectiu que em vaig fixar per al projecte van ser molt clars des del principi. També volia que el projecte romangués en la memòria de les persones i que la meva empremta fos clara en el món de l'art.
-El que més crida l'atenció de la sèrie és l'ús de l'abaya com a element teatral, com a fil conductor, però m'interessa saber quins són els rastres (si n'hi ha) de la cultura tradicional en la seva obra.
Sí, l'ús de l'abaya en la sèrie fotogràfica és clarament influenciat per la cultura tradicional, que, ens agradi o no, apareixerà en les nostres accions d'una manera o altra, i l'abaya de les fotos és la que les noies porten al meu país i simbolitza la modèstia i la castedat. Encara que aquesta peça ha evolucionat en el seu disseny i forma amb el pas del temps, doncs l'abaya tradicional és la que porten la meva mare i altres de la seva generació, el color i les connotacions continuen sent els mateixos.
-Perquè només tria
la figura femenina? Creu que la figura de l’home podria donar una lectura
diferent a lo que vol expressar?
Hi ha dues raons; la primera és estètica: m’interessava el blanc i negre i l’abaya era la peça que més joc em donava a l’hora d’expressar-me. La segona és que la majoria d'aquestes obres es van inspirar en històries de la vida real en què les dones eren l'element principal. A banda d’aquesta sèrie, jo treballo amb comoditat tant amb homes com amb dones.
(Aquesta entrevista es va realitzar via correu
electrònic al mes de maig de 2024)
